un mes

Doncs  si, avui dia 16 fa un mes que deixava a la familia a l'aeroport de Barcelona i tota plorosa agafava un avió cap a París i posteriorment cap a Santiago de Chile... i demà dia 17 farà un mes que els Melendecitos em van recollir a l'aeroport de Santiago i em portaven a Providencia...

Un mes de tot plegat, en aquest mes, com alguns sabeu, he tingut temps de tot d'estar contenta, trista, enyorada... Siguem sincers, emigrar no és fàcil, tenir una familia xilena i catalano-xilena sempre ajuda, però els moments d'enyorança són molts... 

Pero tornem a ser sincers un altre cop, què m'esperava a mi a Barcelona ara mateix? Podia haver continuat amb les classes particulars, les classes de francès, el gimnàs, les birres a la Concòrdia, veure el Barça al carrer Arizala, celebrar la mona i Sant Joan i sortir els findes per Paral·lel... però en tot això no hi ha cap oportunitat professional.

Vist des de dins fa pena, però vis des de fora encara en fa més... la situació per la que passa Espanya és lamentable i el pitjor és que els joves que el govern ens ha pagat un (aprox.) 70% de la carrera, que som els que hauríem de lluitar per intentar treure al país d'aquesta situació, estem marxant, la majoria estem emigrant (i ho dic amb coneixement de causa, ja que la meitat dels meus amics de la promoció de Camins si no han marxat ja estant a punt de fer-ho) ja que ningú ens dona una oportunitat per poder començar a viure la nostra vida i treure aquest país de la crisis... i ja no parlo del somni de familia, gos, tres fills, casa i segona residència... no, simplement treballar, poder viure pels teus propis medis, sortir amb els amics...

En dies com aquests on els corruptes i gent que es gasta 50.000 euros dels béns públics en fer Safaris per matar elefants són els que governen aquest país et preguntes si algun dia en els pròxims X anys podràs tornar a casa i pendre algo al Bistrot, veure el Barça al Ciurana, passejar per les Rambles per Sant Jordi o passar el cap de setmana a Llançà o a Segur... En dies optimistes, penso que si, que en cosa de X-poquets anys ho tornaré a fer, i en altres més pessimistes penso que tal i com estan les coses ara mateix això va per llarg (X+uns quants anys)... però realment no ho sé, això ara mateix és cosa del futur, millor que gaudim del present, de chelitas al patio Providencia, la meva Barcelona particular a l'habitació a Santiago, nits a Bellavista, skypes multitudinaris Vallès-Santiago, whatsapp's grupals amb la familia i caps de setmana a Viña... ja que si penso massa en el futur m'atabalo!

Us deixo un vídeo que corre per les xarxes socials sobre la generació dels 30añeros (jo no tinc 30 encara però tampoc falta tant, així que si fa no fa...)

Ah, per cert, i avui és dilluns i no m'he deprimit... potser els dimarts són els nous dilluns, i és demà que em toca deprimir-me mmmm... no ho sé, si de cas, això ja ho veurem demà ;)