dimecres, 30 de maig de 2012

pastel de choclos

Avui he anat a recòrrer Km amb un parell de xilens, concretament hem agafat la Ruta 68 que van de Santiago a Valparaiso del KM 0 al KM 84, anada i tornada. Com que hem sortit cap allà les dues hem parat de tornada a dinar (o almorzar) a un lloc de carretera (però guai, no cutre) Xilè (han parat allà perquè jo degustès coses xilenes!), tot seguint les indicacions dels meus acompanyants he demanat un "pastel de choclos" i mitja empanada per compartir de primer. Total que han portat l'empanada, que l'he menjat a mitges, molt bona, però ja l'havia provat, així que no m'ha sorprès! La sorpresa ha vingut amb el "pastel de choclos"! Mare meva... quan he vist aquell plat he sapigut que allò era la meva perdició...  




El pastel de choclos en si, estava bo, portava choclos (blat de moro) triturats, pollastre, una oliva, ou dur, pino (encara no tinc clar què és el pino), i algo que feia que la superfície estiguès cremadeta... Bo, però ara que ja l'he provat, tardaré en tornar-ne a demanar! No sé, estava bo, però massa empalagaós tot plegat!!

Un cop he arribat a SAntiago i he tingut wifi, he rebut pel whatsapp el missatge de que avui hi havia "completos" (o italianos = pa, frankfurt, tomàquet, aguacte i mayonesa) a casa l'Eli per celebrar que el seu germà està a Santiago, total que mitja empanada i mig pastís de choclos per dinar, i completos per sopar.... massa Xilè tot plegat? On ha quedat el pa amb tomàquet i pernil?! ahhhh.... 

Vaig a dormir que estic morta... de tant menjar Xilè? Demà al gimnàs i verdura per sopar!

dilluns, 28 de maig de 2012

Sopaipillas

Hi ha la tradició Xilena de que quan hi ha la primera pluja amb fred es fan "Sopaipillas". Les sopaipillas, vindria a ser com una galeta/pa feta amb zapallo (carbassa) i farina. Aquest cap de setmana a fet fred a Santiago, i dissabte que estàvem lents i amb una mica de ressaca vam ajuntar-nos per fer sopaipillas a casa el Pablo i el Mariano (obviament necessitàvem un xilè per a poder-les fer!). 

Sembla una cosa fàcil de fer però vam estar casi 3h hores per fer-les! 


Recepta per a fer les sopaipillas:
1/3 de carbassa
uns quants grams de farina
algo de sal
oli (molt d'oli) per fregir
aigua
paciència


Es treu la pell de la carbassaa i la posem a bullir a trossets fins que quedi prou tendre com per poder xafar-la. La treiem i la barrejem amb la farina fins que queda una massa compacta. Agafem una boleta de uns 5 dm de diàmetre i li donem forma d'antifaç (amb ulls inclosos) i les anem fregint amb l'oli molt i molt calent, quan la pasta sura a l'oli ja la podem treure. Deixem que un tovalló xupi tot l'oli possible i ale a menjar!






Aquesta és la meva visió de la recepta, però val a dir que no estava gaire atenta, ja que a mi em va tocar pela tronges per a fer un suc... així que us deixo també una pàgina on surt com fer-les nivell pro-avançat , val a dir que el nostre procediment va ser molt més rudimentari, lent i segur que divertit...


Quan les sopaipilles són del dia anterior, es fan "sopaipillas pasás", és a dir es banyen amb un líquid que porta aigua, sucre, caramel (chanco), canyella i pells de llimona, realment bo però bastant dolç! Dissabte per la nit a uns els hi venia de gust les sopaipillas dolces i als altres salades (amb una mica de "pebre"), així que en vam fer per tots els gustos!






Realment són bones (pel meu gust millor les salades amb pebre o el que li vulguis posar), però no són bones per l'època d'operación bikini!!

diumenge, 27 de maig de 2012

Linares - Región del Maule

Divendres 18 de maig vam marxar amb l'Eli, l'Anna, el Pablo i el Mariano cap a Linares a la Región del Maule, aprofitant que teníem un cap de setmana de tres dies, el dilluns era festa per commemorar la batalla d'Iquique, que ara no recordo ben bé de què anava però crec que té a veure amb fer fora als espanyolitos d'aquestes terres.

Vam sortir divendres tard de Santiago així doncs vam arribar tard a Linares també. Quan arribes a Linares el primer que sents és l'olor a fum que impregna tot el poble, i més ara a l'hivern. Després de conèixer l'Ariadna, l'abuelita del Mariano que ens va oferir la seva casa durant els 3 dies, ens vam posar de pet al llit, perquè entre el fred que feia (a dins i fora la casa) i l'hora no venia de gust fer res més que dormir.

El dissabte ens les prometíem molt de llevar-nos aviat i fer mil coses, però al arribar tard la nit anterior, la logística de una dutxa per 5 persones i l'esmorzar de forquilla i ganivet vam acabar sortint a l'hora de dinar gairebé. Vam donar una volta pel centre de Linares i ens vam aprovisionar per fer un asadito per la nit. Linares en si, no té res a part d'unes vistes espectaculars de la cordillera, carnisseries a tutti pleni i una botiga on hi havia tota classe de formatges! El poble no està gaire lluny del terratremol del febrer del 2010, així que hi ha molts edificis que encara queden per reparar! 

Per la tarda vam anar a Yerbas Buenas, és un poblet petit rodejat de camps de pastura, amb 2 carrers principals i una plaza de armas, no hi ha gaires comerços (però si un RestOrant on ens vam menjar un completo dels bons), i un rodeo, no em sento gaire orgullosa de dir que ens hi vam estar gairebé una hora! Al rodeo hi ha una semi-lluna, l'espectacle consisteix en que dos jinets fan passejar una vaca per una semilluna d'anada i tornada i la pobre vaca s'ha de parar al final de la semi-lluna. Bé l'espectacle en si no sé si té gaire gràcia, però veure com entrenàven era entretingut. 





Després ens vam dirigir cap a Panimàvida per camins de cabra, ja que el Mariano volia que veièssim el Xile autèntic, i va ser tot un encert, quan creumàvem un pont ens vam girar i vam veure una posta de sol amb uns colors impressionants. De Panimàvida us puc dir poc a part de que hi ha un parell de termes, però al arribar de nit vam considerar que no valia la pena pagar 15 luques per menys de dues hores d'agigües termals, així que deixarem la valoració del poble per un altre dia. Al tornar a Linares ens vam trobar amb una fira, però confesso que l'únic que em donava confiança d'aquella fira eren les crispetes i el futbolin, així que vam tornar cap a casa a fer l'asadito. Vam sopar com a reis, un bon troç de carn i unes longanizas tot acompanyat de una salsa d'aji que ens va fer l'abuelita, que tot i picar com un dimoni estava espectacularment bona!
Al matí següent la intenció era anar cap a la muntanya, però just al sortir de casa vam veure que els núvols estàven a la muntanya i cap a la platja estava destapat, així que cap "al mar" falta gent! Un altre cop vam optar per anar per camins de cabra guiats pel google maps del móbil. En un moment del viatge ens vam trobar amb una dona pel camí que ens barrava el pas, la senyora era peculiar, tenía uns 60 anys però estava molt maltractada, era baixeta i grassoneta i portava un gorro i una faldilla llarga, la cosa és que movia els dits com demanant diners, vam intentar esquivar-la però tot i que semblava lenta d moviments cada cop que intentàvem moure'ns cap a una banda de la carretera la senyora es movia per barrar-nos el pas un altre cop... finalment vam optar per donar mitja volta i agafar un altre camí de cabres. Després de unes dues hores de carretera vam veure el blau del mar que contrastava amb el negre de la sorra de la platja... espectacular!
Finalment vam arribar a Pelluhe, una petita població costera molt maltractada per culpa del terratrèmol i el posterior tsunami. Per situar-vos una mica us diré que aquest poble està a 8 km de l'epicentre del terratrèmol del 2010. El terratrèmol va fer que moltes cases caièssin però després el tsunami es va encarregar d'emportar-s'ho tot! Aquesta part de la costa és molt maca, no té res a veure amb la part de viña, la sorra com ja us he dit és negre com el carbó però tot plegat és molt més verge i les cases són petites i de mil colors diferents. Vam donar una volta pel poble i la platja, vam passar per una llotja on venien peix i per 1 luca (euro i mig) vam comprar un bol ple de musclos, algues i almejes banyades amb llimona.






Es feia tard i teníem gana així que vam anar cap a un restaurant a  Cuarnipe, vam menjar a base de peix i marisc (coravina, un altre peix que no recordo el nom, almejas chilenas i jaiva). Vam sortir just quan queia el sol així que un altre cop vam poder gaudir d'una posta de sol espectacular aquest cop al mar. Curanipe també està força maltractat pels desastres del 2010 però em dona la sensació que és més turístic així que està més arreglat. A la platja hi ha tot de barques de pescadors i hi havia un munt de gent fent surf això si amb el neopré tapant-los fins i tot les celles! Hi havia uns carros amb tot d'articles de llana, així que després de provar-nos absolutament tot els gorros, vam sortir d'allà cadascú amb un gorro al cap! 


El dilluns 21 es commemora la batalla d'Iquique i l'exèrcit, la polícia, els bombers i fins i tot els scouts surten a desfilar i es balla la Cueca el ball tradicional xilè, així que per integrar-nos més en la cultura xilena vam anar a veure aquell espectacle, però vam arribar justets així que com que estàvem en un segon pla ens vam cansar ràpid. És espectacular la de gent que hi havia! Al tornar a casa l'abuelita ens havia preparat uns garbanzos completament casolans (i molt bons, que tenen les àvies que cuinen tant bé?) que ens vam omplir l'estomac fins arribar a Santiago.
 
Molt bon cap de setmana per la regió del Maule, ens ha quedat la muntanya per veure, així que tornarem a Linares més que segur, encara que només sigui per menjar un altre cop l'espectacular salsa d'ají de l'abuelita!

dimecres, 23 de maig de 2012

missatge a la iaia

Missatge a la iaia abans de que em renyi per no escriure i no li escrigui un mail... He estat una mica atabalada/ocupada aquests dies, per moltes coses, prometo explicar-ho en breu! Paciència!

Us deixo una imatge bucòlica de una de les impressionants postes de sol del cap de setmana, aquesta concretament des de Curanipe.



Un petó!

divendres, 18 de maig de 2012

cap de setmana

Marxo fins dilluns (dilluns és festa a Xile, ara no recordo perquè) a Linares (Linares de Xile) a seguir explorant la part del centre-sur del país
A la tornada faig crònica, promès!

dimecres, 16 de maig de 2012

Santo Domingo de la Calzada

Avui 16 de maig és Santo Domingo de la Calzada (Sant Diumenge del Camí), patró dels Enginyers de Camins. En aquest dia, el Col.legi d'Enginyers de Camins Canals i Ports de Catalunya organitza un acte per celebrar el sant del nostre patró. Abans era una festassa, però des de l'any passat i per culpa de la crisis l'acte es va reduïr a un concert al Palau de la Música a Barcelona, amb els homenatges i parlaments corresponents i un pica pica. Un d'aquests homenatges és pels nous enginyers, se'ls hi dona un casc amb el seu nom com a senyal de benvinguda al món professional. 

L'any passat em vaig col·legiar massa tard i no em van deixar recollir el casc, i aquest any estic a l'altra punta del món i tampoc podré recollir el meu casc, a més a més l'Escola de Camins a diferència d'altres escoles de la UPC tampoc ens va fer una graduació l'any passat quan vam acabar, total que ni acte del col·legi, ni graduació, res de res! És una tontería però després de 7 anys estudiant m'haguès agradat una celebració oficial amb familia i amics... Sort que tinc uns amics que no me'ls mereixo i entre tots ens hem fet les nostres particulars festes de celebració i vam fer una anti-graduació en senyal de protesta!
Antigraduació 2010
Abril 2011 - "I ara què?" - Pau i Carla Enginyers
Ara parlava amb el Xavi pel whatsapp i m'ha enviat una foto tots maquejats (amb una birra a la mà, com no) i m'ha recordat el dia que era avui... passeu-ho bé nens, la situació laboral actual és una merda, però després de tants esforços ens ho mereixem!
Santo Domingo de la Calzada 2011

Circuito Cultural Santiago Poniente

Tenia pendent l'actualització de l'excursió de diumenge. Diumenge aquí a Xile era el dia de la mare, a casa la Lucy ho vam celebrar el dissabte, però per diumenge estava convidada també a anar a casa la Lela a almorzar. De totes maneres, el diumenge ja el tenia ocupat, amb l'Eli i el Pablo havíem dit d'anar a fer alguna visita a algun lloc de Santiago/voltants.


Així doncs vam descobrir que el diumenge es celebrava el "Circuito Cultural de Santiago Poniente" on diferents museus de Santiago, obrien les portes i feien activitats diverses relacionades amb el contingut dels museus i de la cultura xilena en general.
El Pablo tenia especial interès en visitar el planetari així que la primera parada va ser allà. Els voltants de l'edifici del planetari són una mica decadents la veritat, això o que el dia era molt gris, feia molt de fred i feia que tot sembles una mica decadent... ok, m'heu convençut, deixarem doncs "decadent" entre cometes per comparar-ho amb un dia amb sol. Al jardí del planetari però, hi havia un cub d'un artista Xilè Matta que volia representar la 4a dimensió, jo tenia entès que la 4a dimensió era el temps... mmmm enfi, mireu les fotos del cub i que cadascú pensi el que vulgui!


Vam agafar tiquet (gratissss) per veure el vídeo del planetari que era al cap d'una hora, i per fer temps vam fer una de les activitats planejades per aquella jornada. L'activitat era com un trivial de cultura xilena, tiraves un dau i en funció de la casella que queies et feien una pregunta, qui acumulava més preguntes correctes s'emportava una samarreta. I endevineu qui té una samarreta més al seu armari :D resulta ser que sóc tota una experta en cultura xilena... joujoujou


El vídeo del planetari era interessant, però donat que la nit anterior vam fer còctels fins les 4 del matí el Pablo i jo vam fer una migdiadeta... coses de sortir fins les tantes i fer-se gran! Havíem de seguir amb el circuit, però ja era tard, i el dia no acompanyava, total que vam marxar cap a casa el Pablo a fer el dinar (a les 6 de la tarda, així que podríem dir que vam pendre onze) i veure una peli de diumenge tarda.

dilluns, 14 de maig de 2012

santiagogospel

Com molts sabeu abans de marxar de Barcelona cantava en una coral gospel, la Coral Súnion, i  al venir-me cap aquí sabia que era una de les coses que més trobaria a faltar els dilluns al vespre.

Així que un cop vaig arribar a Santiago vaig provar varies combinacions al google sobre gospel: gospel+santiago, gospel+chile, cantar+gospel+santiago... i en una d'elles em va sortir un grup: Santiagogospel, no tenia mala pinta, assagen cada 15 dies a Providencia, així que després d'enviar un mail preguntant com funcionava la cosa vaig aconseguir ensarronar a l'Alba perquè m'acompanyès a provar un assaig!

Doncs bé, avui dilluns (sembla ser que el dilluns és el dia del gospel) amb l'Alba hem anat a l'assaig, jo tenia por de que fós una mica secta la veritat, vull dir que els assajos i el grup portèssin adjunt un component religiós massa alt pel meu gust, però bé, deixant de banda l'oració/donar gràcies del principi de l'assaig (sempre es pot fer servir aquests escassos 5 minuts per pensar) no ha tingut res fora del normal d'un assaig de gospel. El grup en si és curiós, ara mateix està format per xilens, alemanys, un suís i tres catalanes (l'Alba, jo i una altra noia que també ha començat avui i curiosament el seu germà estudia camins). El grup funciona per projectes de 2-3 mesos els quals acaben amb un parell de concerts, així que al juliol ja tenim 2 concerts programats!

Enfi, un passet més en la meva socialització xilena!

diumenge, 13 de maig de 2012

el destí

Avui pel matí, he estat cuinant una bona estona (tot el matí) per fer 4 mini truites per la familia xilena. He fet dos tipus, patates amb ceba i patates amb carbassó, la de patates amb ceba he de dir que m'ha sortit molt bona, a l'altura d'una Saez Cereijo (doneu-vos per aludits qui s'hagi de donar per aludit i feu-me lloc en el pròxim concurs, i tinc l'Ale de testimoni (i no li he pagat ni una luca!)). Després de dinar he fet una siesta més que merescuda (osti tu, com cansa fer truites quan els estris no són els adequats...) i al vespre he marxat a casa l'Eli per sopar.


Sopar Xilè: hamburguesa italiana 


Fa uns anys, quan vaig començar la uni, ni uns anys després, no imaginava que un dissabte 12 de maig estaria a Santiago de Chile parlant i xafardejant de coses de la vida en general i de la uni en concret amb l'Eli i en Pablo. Però la vida ja té això, mai saps amb qui et tornaràs a trobar en el teu camí i qui marcarà la teva estada en un lloc. De fet el Pablo avui deia que se li feia súper raro veure'ns als tres allà sentats a la terrasa d'un bar a General Salvo prenent un còctel... i si ho penses a mi també se'm fa raro, però això no vol dir que no m'agradi!


Enfi, que és tard per escriure un post, i és l'hora d'anar a dormir. Tot i que veient les portades dels diaris espanyols em venen ganes de posar-me a llegir... algun voluntari per explicar-me com ha anat l'anviersari del 15-M?


Gaudiu, encara que sigui, de la primavera vosaltres que podeu, jo vaig a dormir i tapar-me fins a les celles que comença a fer molt fred!

dissabte, 12 de maig de 2012

de aquí no sale


No sé si mai heu assistit a un impro-show (espectacle d’improvització), a Barcelona jo hi vaig anar en una ocasió al Teatreneu a Gràcia. Els actors fan un espectacle improvitzant interactuant amb el públic en tota l'estona. No apte per a persones extremadament tímides!

Avui a Xile era el dia del Teatre Xilè per comemorar el naixement del director de teatre nacional Andrés Perez. Per aquest motiu per tota la ciutat hi havia més de 50 obres a luca (és a dir aprox 1,4 euros). Amb l’Eli, el Pablo i l’Anna he manat a veure un “impro-show” anomenat “De aquí no sale” de la compañía Pleimovil. L’espectacle era al teatre Alcalá, al barri Bellavista, ens ha costat trobar-ho ja que resulta que el carrer bellavista té doble numeració… Hem comprat les entrades a luca i a les 22:30 hem entrat al teatre, i ha passat una cosa, diguem que insòlita, hem vist com hi havia gent que comprava unes cerveses a l’entrada i les entrava al teatre, com qui va al cine i compra crispetes… total que nosaltres no hem estat menys i ens hem comprat la nostra cerveseta per pasar l’espectacle!

El meu temor en actes d’aquests ,sempre és que em facin interactuar amb els espectadors, sempre m’agrada passar desapercebuda! I el meu temor s’accentua més quan l’espectacle és en un idioma que no domino (com ara vé a ser el xilè) i tinc por de que em preguntin qualsevol cosa que no entengui, total que “sortuda” de mi, la primera persona que han fet participar he estat jo… #olejo després de preguntar nom i nacionalitat (catalana) m’han demanat que expliquès una historia divertida que m’haguès passat, al momento no m’ha vingut res al cap, he estat a punt de dir-li “escuche, es que yo tengo una vida muy aburrida!” total que el presentador m’ha donat 2 minuts per pensar! Després de pensar i pensar en la meva vida aburrida… Com quan s’apareix la verge, ha aparegut la famosa historia de ma germana anant al lavabo i l’elefant enmig d’Àfrica… total que amb el meu accent catalano-castellano-xilè he mig explicant la història com si m'haguès passat a mi.

Ells han fet una improvització sobre aquesta historia, on entre d’altres ha aparegut el Rei (obviament si parlem de Àfrica+elefants+EJpaÑa (jo he intentat explicar-li que era catalana però no m’ha escoltat)), i varis tacos i expressions que diuen que fan els espanyols. La historia però, ha acabat degenerant en que el pipi de la “Carla que anava a l’Àfrica i es trobava a un elefant quan anava al lavabo” era curatiu i curava a qualsevol animal salvatge!

Divertit tot plegat. Gràcies elefant de Botswana per trobar-te a ma germana aquell dia d’Agost de fa tants anys i que ens has donat tantes històries als 30, especialment a la iaia Fina i ara a una companyia de teatre xilena!

dimecres, 9 de maig de 2012

Tomar onze

Tomar onze (pronunciat: tomá onse), quan arribes a Xile i parles amb xilens et topes amb la frase "quedemo mañana pa tomá onse en mi casa" tal cual. I tu, amb la teva incultura i per no desentonar no preguntes ¿què punyetes serà tomar onze?

En aquest país tomar, vol dir beure alcohol, per tant a primeres instàncies ho associes a quedar per pendre una birra, una copa de vi, un pisco...  però per tomar onze es queda entre el que vindrien a ser les 5 de la tarda i les 9 de la nit, és a dir que tampoc ho pots assimilar a cap acte social dels que nosaltres coneixem a catalunya, perquè el berenar, si quedes a les 9 ja és tard, però sopar si quedes a les 6 és aviat!

No és fins després de la primera onze que comences a entendre de què va la cosa... "Tomar onze" vindria a ser un entremig entre el berenar i el sopar, en una ocasió he pres onze en un restaurant, vé he vist com prenien onze pq per la hora que era (just era quan acabava d'arribar) no m'entrava res al cos, doncs aquell cop va consistir en: un jugo (alias suc), una torta (un tros de pastís), una bola de gelat, un sandwitx (rotllo bikini) i un té. Que dius per ser un berenar no està malament, però per ser un sopar potser una mica... extrany? Les onze que he vis pendre a casa meva són molt variades, i depen sobretot del que hi hagi a la nevera, el te mai falta, i depen del dia i del que s'hagi dinat pot ser un plat de cigrons a la cassola (sisi, cigrons a la cassola a les 7 de la tarda) o un sandwitx de pollastre, maionesa i restes de nevera varis... Encara no n'he pres a casa d'algú altre, així que no puc comparar amb altres families... el dia que ho faci ja us ho explicaré.

He fet una mica de recerca per internet (he escrit al google "tomar onze"), i es veu que se li diu així pq es pren entre les 4 i les 7 (4+7 = onze... qui diu 4-7 diu 5-9! També hi ha una altra explicació, es diu que els capellans colonials (exactament deia això l'explicació) abans deien "tomar onze" quan volien beure aguardiente, ja que la paraula "aguardiente té 11 lletres i així no quedàven com a borratxos!

Curiós tot plegat, ara us he de confessar que jo això de tomar onze encara no li acabo de pillar el truco, total que jo segueixo sopant a la hora catalana...

dilluns, 7 de maig de 2012

volei de dissabte

Fa un parell de dies que no escric i sé que la meva àvia estarà a punt de enviar-me el mail reclamant-me els posts diaris!

Aquest cap de setmana finalment vaig anar a jugar a volei al Club Providencia, a 10 minuts caminant de casa. L'equip és "gran" en sentit de gent d'entre uns 35 i 45 anys (diria jo), de fer l'Olga, jo i una francesa antipàtica som les més joves, però a mi m'ha servit per recordar el que era un entrenament de volei amb cap i peus després de uns... 9 anys?? ufff La veritat és que m'ho vaig passar molt bé, i com us dic em va servir per recordar tant a nivell físic com mental el que és jugar a volei! Com us he dit és un equip de gent gran, ara, ja m'agradaria a mi donar-li a la bola igual que elles a la seva edat... Normalment entrenen els dissabtes pel matí un parell d'hores, així que si el carrete i la posterior ressaca no m'ho impedeixen hi aniré sempre que pugui! Com que feia 9 anys que no jugava "bé", no us explico les agulletes que tenia ahir i que avui encara duren... 

Després vaig anar a dinar amb els Melendecitos i en Telmo a Bellavista a un restaurant que es diu "Como agua para chocolate", inspirat en la novel·la de l'autora mexicana Laura Esquivel que porta el mateix nom. El restaurant és encantador de dins, hi ha com un pati cobert representant la plaça d'un poble, i el més espectacular del restaurant a part dels llits-taula, són els postres (que no vaig provar perquè ja estava mega plena). El menjar és molt bo, però diríem que el restaurant no és apte per a petites butxaques!

Per la nit era vam celebrar l'aniversari d'en Mariano a casa seva i del Pablo amb els seus companys de la uni. Va ser divertit, vam estar jugant a un joc rotllo el programa de TV de "1,2,3 responda otra vez", i em vaig sorprendre del meu nivell cultural-xilè, amb preguntes com "típicos platos chilenos como el arroyado...." o "grupos musicales chilenos como francisca valenzuela..." Una nit molt entretinguda!

I avui ja és dilluns un altre cop, i aviat ja farà dos mesos que vaig marxar... 

Un petó familia i amics, us trobo a faltar!


divendres, 4 de maig de 2012

noves preocupacions IV: aranya rincón

Fa uns dies, mentres arreglava la habitació vaig veure una aranya a dalt de la paret, bé, una aranyeta, ni petita ni gran posem que d'uns 3 cm. La vaig veure, però la vaig ignorar, total estava a dalt, tampoc hi podia fer res i no em molestava pas! Fins que la Lucy la va veure... es va posar a cridar i dir que m'apartés que allò em podia picar i matar! No li vaig donar més importància, vam apartar el llit vam agafar el "caça-aranyes" i la vam matar. I allà es va acabar la història. I jo, tant tranquil.la!

Fins que l'altre dia, em vaig ajuntar amb l'Eli i em va parlar de les aranyes rincón. Jo, incrèdula de mi, no sabia què eren, i potser haguès estat més feliç sense saber-ho! Resulta que són unes aranyes, que s'acumulen als armaris sobretot a l'hivern i a llocs amb pols, que realment si et piquen i no et posen l'antídot t'hi pots quedar. Per contra, també existeix l'aranya tigre (crec que es diu així pels colors que té) que les mata, per tant quan veus una aranya has de fixar-te si és tigre o rincón abans de matar-la! Un altre tret distintiu és que les aranyes rincón "arrancan", és a dir que quan les vols matar s'escapen, en canvi les tigre deuen ser mandroses o algo però no es mouen i es deixen matar!


Us copio alguna part del que diu la wikipedia sobre l'aranya rincón: 

"La araña de rincón es principalmente nocturna, viéndose incrementada su actividad en noches veraniegas calurosas y con luna. Si bien es activa durante todo el año, su vitalidad disminuye con la llegada del frío. Por ello sus lugares predilectos durante el día son los rincones oscuros, de los que sale para cazar. Esta especie de araña se esconde en lugares polvorientos y poco aseados como, por ejemplo, bajo los tanques de gas, detrás de cuadros, cornisas, librerías o en los armarios, especialmente con ropa."

Sobre la picada de l'aranya diu això:

"Dentro del género Loxosceles es la que posee mayor distribución en Sudamérica y es, sin duda, la más tóxica y peligrosa.1 Es una araña cuya mordedura puede causar la muerte, siendo, incluso, más peligrosa que la conocida como viuda negra. El cuadro anafiláctico producido por el veneno se llama loxoscelismo. El mayor problema es que cuando una persona ha sido mordida por una de estas arañas, presenta un cuadro clínico que en muchas ocasiones no es detectado hasta tiempo después de que es hospitalizado."Se utiliza el suero anti-loxosceles proveniente del suero de caballo con regular éxito, disminuyendo su eficacia pasadas 6 horas después de la mordedura. En Santiago de Chile, estos sueros están disponibles en el Hospital Sótero de Río y Hospital Clínico de la Universidad Católica de Chile."

Oju, que diu que és pitjor que la viuda negra eh! De fet, si mireu la fotografia, la cosa realment fa por... Total, que a totes les noves preocupacions, li afegim una nova, les aranayes rincón!
Foto d'internet

dimecres, 2 de maig de 2012

San Fernando i els Miranda, relax i desconnexió...


El divendres passat, havíem de marxar cap a San Fernando uns dies, però va començar a ploure i després de que els Melendecitos vinguèssin a dinar a casa i després els portèssim a casa seva veient-nos atrapades en un "taco" de 3h... ens va agafar la flojera i vam decidir marxar dissabte.

La Lucy, és lenta, no lenta no, "lecea mucho" que diu ella, l'hora prevista eren les 10 del matí i vam acabar sortint a les 11h15... enfin així com el divendres tot eren llamps i trons dissabte va sortir el sol, i mare meva quin espectacle! Els Andes nevats... ho havia vist en fotografies, però a la realitat és molt més impactant! A més a més, de camí cap a San Fernando, la serralada dels Andes ens acompanyava tota l'estona per l'esquerra de l'autopista i realment és una meravella!




Vam arribar a San Fernando per dinar, on ens esperaven els Miranda, la Kerima i el Nilo, amics de tota la vida de la Lucy, que personalment a mi m'han tractat com si fós una néta/neboda/filla més... realment dóna gust viatjar per aquest país i sentir-te tant acollida! En un principi havia de tornar el dilluns, però realment m'he sentit molt bé allà a San Fernando i a més a més, m'ha servit per desconnectar una mica de Santiago i agafar forces! Forces tant a nivell psicològic com físic, perquè des de que vam arribar dissabte per dinar fins avui... no hem parat de jalar! Que si prueba el pisco, come rellenos, prueba un caqui, mira esta fruta, tomamos onze, un caque, una torta, no tienes hambre? Mare mevaaaa!

San Fernando és un poblet de la VI Regió (seria com una comunitat espanyola) situat a uns 170 Km de Santiago, els pobles/ciutats en si no tenen res en si (a part de unes 5 farmàcies, 3 súpers enormes i gossos, molts gossos), el que més m'ha agradat personalment són els voltants, en el cas de San Fernando al final del carrer principal es veuen els Andes nevats, i al voltant de tot el poble hi ha tot de camps de fruites que a més a més amb l'arribada de la tardor ho deixa tot amb un color molt maco. Ah bueno, i la cosa on dormíem, els Miranda tenen una casa espectacular enmig de San Fernando amb un jardí amb piscina que sembla una sembla però ben cuidada!

Aprofitant que estàvem a San Fernando i que les dos senyores no es poden estar quietes, amb la Kerima i la Lucy vam escapar-nos fins a Sierra de Bellavista, un poblet de pre-serralada bàsicament ple de cases molt ben disimulades entre la natura, el poblet en si no tenia res, però el camí fins allà era espectacular, primer entre caps de vinyes i diferents fruites i després entre arbres i tot plegat amb els Andes apropant-se cada cop més! Una altra excursió va ser fins a Placilla, on la Lucy hi té la modista, no contenta amb la roba que té a l'armari, sempre que pot es fa una jaqueta o un pantaló que ha vist a la revista X de moda... el poble en si curiós, el més curiós és la via de tren, súper-hiper-mega abandonada plena de herbes i animals en tota la seva longitud simbol de la NO utilització del tren en aquest país...
El dilluns després de dinar els famosos rellenos de la Lucy, vam anar a Santa Cruz amb la Kerima i la seva néta, la Macarena, elles van anar a vitrinear pel poble i amb la Lucy vam entrar al museu de Colchagua, que tracta de l'evolució de la societat Chilena, des dels dinosaures fins a una petita exposició dels 33 miners que van quedar atrapats el 2010 en una mina al nord de Chile. El museu en si és força interessant, tot i que per falta de temps el vam feure força ràpid, però el que realment em va interessar (potser per ser enginyera) va ser l'exposició dels 33 miners atrapats, deixant de banda tota la part patriòtica de l'exposició, tot el muntatge que van fer per rescatar-los em va semblar realment molt interessant.

Una de les coses que més m'agrada de sortir de la ciutat i viatjar per regiones és la quantitat de petits comerços familiars situats al costat de la carretera i que venen des de fruita fins a escombres passant per mel i quesillos!

I res, de nou avui aquí a Santiago, setmana curta, vinc relaxadeta i amb les piles carregades, esperem que no es descarreguin ràpid!!