dijous, 26 d’abril de 2012

noves preocupacions III: notícies que venen de l'altra punta del món

La diferència horària entre Catalunya i Xile, a dia d'avui són 5 hores (6 a partir de diumenge), per tant quan jo em llevo, a Catalunya ja ha passat tot el matí i esteu per dinar (recordem que ara per ara no tinc feina i em llevo a les 9, com una senyora :D). Aquest fet, depèn del dia, significa llevar-se amb 5 o 6 mails i alguns missatges al whatsapp, tot plegat provinent de l'altra punt del món.

Hi ha dies que les notícies són de l'estil, "en Basté ha parlat del teu bloc al Món a Rac1", el "bon dia" de rigor de la meva mare, el post al bloc de la meva àvia o el tiettuchi, un mail de ma germana amb el nou cd de mishima, el meu pare controlant els meus gastos amb la targeta, o simplement correus d'amics, amigues i familiars preguntant com em van les coses. El problema és quan rebs una notícia sobre algú que t'estimes i que et deixa preocupat. Com que estàs a 12.000 km i no hi pots fer res, només et queda estar pendent del mail tot el dia... la distància, realment, et fa sentir impotent, potser si estiguès a Barcelona faria el mateix que faig aquí, és a dir esperar i estar pendent del mail i el telèfon tot el dia per veure si hi ha noves notícies, però al estar al costat dels teus crec que pateixes menys... 

Però emigrar té això, internet facilita molt les comunicacions, tot i que crec que, en el fons potser és fins i tot pitjor que hi hagi tanta comunicació, ja que vius una realitat que no és el teu dia a dia de debó... De totes maneres, ara mateix no vull sortir de la meva realitat virtual-real de internet i el dia a dia a santiago!!

Boquerón, ànims! Que tens a mig món (literalment) pendent de tu!

Un petó!





dimecres, 25 d’abril de 2012

espera que esperaràs...

Ahir nit, vam mig celebar el Sant Jordi amb 4 expatriats i un xilè aquí Santiago... vaig sortir de casa l'Eli amb una rosa i un llibre, així que el comput total de Sant Jordi, per estar a 12.000 km de casa no està gens malament, 4 roses i un llibre! #oletu


I avui, dimecres, segueixo esperant notícies de la mina... així que mentres espero segueixo buscant! Realment arriba un punt que és desesperant, perquè al final s'acaben les idees, el meu problema és que he buscant durant bastant de temps a Barcelona sense trobar res, i clar, al arribar aquí en teoria és com començar de 0, ja que és nou lloc, nou mercat i noves maneres de fer... però jo ja porto un rodatge de casi 10 mesos a Barcelona que, mentalment sobretot, esgota un munt! El que més esgota realment és el "al tiro"... bfff cansadeta estic de sentir aquesta frase! La veritat, és que el mercat laboral aquí a Xile, pel que fa a enginyers, no té res a veure amb el que hi ha a Espanya, surten noves ofertes per a enginyers tots els dies, però s'ha de saber buscar bé!

Com un dia em va em va dir el meu pare: "no te preocupes y ocúpate", així que... a por ellos, i... paciència!

dimarts, 24 d’abril de 2012

#somiserem

Doncs no ha pogut ser no... el Barça no arribarà a Munich! 
Però tampoc no perdem el món de vista... mentres veia el futbol, amb la meva habitual necessitat de fer 2000 coses alhora, també escoltava en Pou per internet (els comentaristes d'aquí són mooooolt madridistes), llegia els comentaris de twitter i comentava el partit per whatsapp amb el grup de "Mallorca". 

En el moment en que ha marcat el primer gol el Chelsea, per twitter han començat a aparèixer tot de retweets que feia un twittaire de gent que deia coses com (i ara iaia m'hauràs de perdonar pels tacos que llegiràs) "joderos ijos de p**a catalanes" , "joderos p**a farsa" i mil barbaritats més que no vull ni recordar... cal? 
En primer lloc, si insultes com a mínim fes-ho sense faltes, i en segon lloc barrejar futbol i política realment és un error (tot i que la majoria ho fem), però cal arribar a aquests nivells? De totes maneres realment no cal donar-hi més importància, de gent inculta i mal educada n'hi ha a tot arreu i de tots els colors: madridistes, culers, periquitos...

Tot i així, us he de confessar, que el meu sentiment catalanista s'ha despertat ja fa temps gràcies a tota aquest tipus de gent! I fa uns anys a Praga i ara aquí a Xile està creixent! Si en un lloc que no m'hi volen... marxo!

Felicitats als que heu anat al camp i heu cridat fins a l'últim moment, jo aquí m'he quedat sense ungles per uns dies! Després de dubtar si anar al bar o no, el Pablito (cosí xilè) m'ha dit que el feien en obert i he optat per veure'l a casa amb la Lucy, que tot i no agradar-li el futbol, sabia que l'"Alesis" era xilè i ha estat veient com jo li cridava a la tele. El que més m'ha agradat ha estat quan m'ha preguntat "hay alguno que tire el balón con efecto?" No sabia què respondre!

Jo, marxo a "tomar onze", que és la manera que tenen els xilens de dir berenar/sopar!

Avui més que mai: Visca el Barça i visca Catalunya!

dilluns, 23 d’abril de 2012

Sant Jordi i prínceps i princeses expatriats

La llegenda de Sant Jordi (segons Totcontes.com):


"Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.
El monstre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.
I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, perquè deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.
Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica i elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s'oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d'anar.
I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit, com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, un jove cavaller, amb una brillant armadura, muntat sobre un cavall blanc, es va presentar. La donzella se'l mirà i l'advertí:
- Fugiu! fugiu ràpidament d'aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.
El jove cavaller, se la mirà i li contestà
- No patiu jove donzella.Si sóc aquí es perquè hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d'aquesta fera.
No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la matar. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa"

Ostres, realment feia temps que no llegia la llegenda sencera, de fet diria que des de primària! Quan ets lluny de casa els dies com el d'avui són els que realment trobes més a faltar casa i els de casa. Avui pensava què vaig fer l'any passat, i si no recordo malament, després de passejar per Rambla Catalunya i les Rambles, amb la Georgina vam anar al concert dels Manel a Barcelona... si, si, molt català tot plegat!


Aquest any ni Manel ni pasejar, tot i que porto tot el matí enganxada a l'ordinador escoltant els podcasts de "la Competència" i "la Segona Hora" per fer una mica de país. Si, porto tot el matí enganxada al portàtil ja que resulta que he tingut un cap de setmana de no parar i he acabat encostipada, a això li sumes que sembla que avui hagi volgut començar l'hivern i fa un dia molt lleig i fred. Total que la Lucy m'ha obligat a quedar-me al llit! Just parlava amb els meus pares per l'skype i ma mare em deia: "t'obligo a quedar-te al llit el dia de Sant Jordi i m'envies a passeig!" i té raó, però és que pels que no coneixeu la Lucy, diríem que és una dona de "armas tomar"... i passo de portar-li la contraria! Mira, un dia al llit tampoc farà mal! De fet demà hem quedat amb uns quants expatriats (Institu Pompeu Fabra) per sopar i aprofitarem i portarem una rosa cadascú, així no podrem dir que no hem celebrat el Sant Jordi! I m'han dit d'una llibreria (Lo leo) que hi ha infinitat de llibres, així que aplaço el dia de Sant Jordi per demà! Per cert, alguna recomanació de llibre?


Aprofiteui gaudiu els que podeu del dia de Sant Jordi per passejar i regalar roses i llibres als vostres prínceps,  princeses i gent normal!


A mi m'agradaria dedicar el post d'avui i la rosa digital a l'Anna, a l'Omar, a l'Olga, al Ramón, al Pablo, a l'Eli, al Mariano, a l'Anna, a l'Albert, a en Xevi, l'Edu, la Júlia, a la Lorena, a l'Enric, al Joelio, a l'Arnau, a l'Augusto, al Carles, al Xavi, a la Míriam, al Manel, al Sergi, la Clara, la Tere, al Diego, a l'Angi... i a tots aquells que han marxat lluny de Catalunya i no poden gaudir de l'ambient de Sant Jordi en terres catalanes.
Fotografia directe des de Rambla Catalunya, enviada pel papuchi :)


PS: Ah! Si, i també li dedico a la meva germana, Georgina feliç dia de Sant Jordi! :)


Actualitzo el post, amb el que m'acaba d'arribar a casa... :)


dissabte, 21 d’abril de 2012

visca el barça! manque pierda

Doncs això, visca el Barça manque pierda! Ara, concentració per dimarts!
Al final he anat al De la Ostia, que per cert, estava a petar, casi rotllo el metro a Santiago en hora punta! Us deixo una foto que ha fet l'Eli (una altra caminera ex-patriada aquí a Santiago) al bar.


L'Institut Pompeu Fabra que diu el meu tiet, hem vist el partit rodejades de xilens, que no han parat de cridar Alersis, Alersis aviam si el Pep els sentia o què... Quan tornava cap a casa, obviament amb la samarreta del Barça posada, un parell de persones m'han parat per preguntar-me el resultat... casi m'han donat el condol! jaja


Per cert, el mosaic del principi del partit a mi m'ha arribat al cor... #somiserem


Visca el Barça!

divendres, 20 d’abril de 2012

emigrants/imigrants

Fins just abans de venir aquí a Xile, vaig estar fent classes de reforç a l'escola de secundària on vaig anar. Amb un dels meus nens, que era sord, feiem repàs de tot el que feia a classe, un dels temes que ens va tocar repassar eren conceptes de societat com ara la imigració i l'emigració. El tema en si, no era complicat, però explicar a un nen que té moltes mancances de conceptes i de vocabulari de primària a causa de la seva sordesa va ser una missió complicada, i més per mi, que m'he format com a enginyera i no com a mestre o psicopedagòga. De totes maneres, una de les coses que ens ensenyen a la carrera és a solucionar problemes, així que em vaig espavilar per trobar una solució a com explicar-ho! I quina és la millor manera d'explicar a un nen que la seva passió és el futbol el concepte de imigració? Aha, Leo Messi. Bé, doncs gràcies a Messi, Argentina, el Barça i el futbol el meu nen va acabar entenent els conceptes de imigració i emigració i de fet sé que mesos després encara ho recordava i ho entenia!

I tot això a què venia... mmmm ah si! Entre d'altres a què, per si no ho sabíeu, demà és el Barça-Madrid (quins nervis!) i que avui he anat al consulat espanyol a donar-me d'alta. Bé, a intentar-ho! Havíem quedat amb l'Anna a les 8:45 a la porta del consulat, al arribar ja hi havia cua, es veu que obren de 9 a 13h (si, només 4h) i que només reparteixen 30 números, és a dir que atenen (aprox.) a un màxim d'unes 30 persones al dia... El consulat, hauria de ser un lloc on tu com a expatriat et sentis com a casa, que si tens cap problema allà et resoldran qualsevol possible problema... bffff doncs bé no sé si el Sr. Rajoy em vol castigar per sentir-me més catalana que eJpaÑola però vaja, tot aques sentiment ha desaparegut al entrar al consulat!
En primer lloc, no ens hem pogut donar d'alta al consulat, ja que a Madrid havia caigut el sistema i resulta que, fins dimecres vinent no poden fer res relacionat amb internet... en serio? "El sistema" es veu que va caure ahir i fins dimecres vinent no estarà resolt? en serio en el segle XXI ? Altres curiositat que he après avui és que si et vols fer el passaport tarden "la friolera" de 3 setmanes... 3 setmanes!!! Bé, total que a les 9:15 després de fer les consultes sobre com registrar-nos i tot això hem sortit d'allà sense haver pogut fer res de res, i l'Anna més emprenyada que una mona, pq a sobre no li havien pogut resoldre cap dels dubtes sobre el seu visat... Així que d'allà hem anat a extranjería, aviam si en treiem l'aigua clara... Tot un matí perdut per coses burocràtiques... Les coses d'emigrar!!

D'acord, que el país estigui malament, d'acord que haguem d'emigrar per poder optar a un futur millor, a prosperar... però "un poquito de por favor" en temes de burocràcia... encara no us he explicat les peripècies que vaig haver de fer per conseguir legalitzar el títol i el visat,  però us he de dir que en els temps que corren de gent movent-se amut i avall no és comprensible tanta paperassa... Enfni, que avui esperant a la cua del consulat he tingut un sentiment d'imigrant, de trobar-me sola "institucionalment" en un país lluny de casa... Sentiment del qual ja me'n havia parlat el Pablo, el meu primer contacte amb Xile a Barcelona... sort dels amics i la familia a Xile que supleixen qualsevol suport institucional! 

I demà, el Barça, aix quins nervis... avui en parlaven aquí a les notícies, bé bàsicament parlàven que l'Alexis pot ser que sigui baixa per molèsties a no sé on... 

Petonets i... Visca el Barça!

dijous, 19 d’abril de 2012

examen preocupacional

Ahir vaig matinar força, a les 8 del matí tenia hora per fer-me el "examen preocupaional" per saber si sóc apte o no per treballar per sobre dels 3.000 metres. Seguint les sàbies paraules de l'Anna vaig anar-hi 30 minuts abans, i sort d'això. L'estona estimada per a fer aquest tipus "d'examenes" és de 4h, ja que són diverses proves i es junta molta no, MOLTÍSSIMA gent alhora per fer-les... Doncs bé vaig arribar 30 minuts abans i per sort a les 10 del matí ja sortia d'allà (un total de 2,5h que no està malament).

Al migdia em vaig trobar amb l'Anna i vam aprofitar que les dos teníem el dia lliure per anar al Parque Arauco a vitrinear mentres no començava el Barça. El parque Arauco ja us en vaig parlar un dia, és un mega centre comercial amb cines, restaurants, botigues de tot tipus i súpers. Vam fer una incursió al Mango (crec que estàvem enyorades de les tendes de Barcelona), però el preu que has de pagar diríem que el número és el mateix que en euros però aquí pagat en luques, vaja que massa car. Així que li vam donar una oportunitat a una de les tendes més famoses d'aquí Santiago, el Ripley (que vindria a ser com un Corte Inglés a la Xilena). Va ser tot un descobriment molt positiu!

Quan ens en vam adonar vam haver d'apretar a córrer per arribar a casa i buscar una web per veure el futbol! Vist el resultat del Barça, crec que haurem de veure els partits al De la Ostia, que de moment sempre que els he vist allà el Barça ha guanyat, i no sigui que ho gafem...

I bé, entre compres, barça, històries varies, alguna birra i suchis va passar el dia... Gràcies Anna :) 

PS: per cert, sóc apte per treballar per sobre dels 3.000 m ! Aviam...

dimarts, 17 d’abril de 2012

Xile, impressions del primer mes

Després de un mes aquí puc començar a emtre una opinió dels Xilens, us destaco 4 coses que destaquen per sobre de totes crec jo...

- "al tiro" això seria la número 1, o sigui, quan et diuen al tiro ja et pots anar carregant de paciència... perquè "al tiro" és el modus operandis de la majoria de xilens! Relacionat amb això, molts dels que he conegut sempre van tard, clar et diuen "quedamos a las 8 al tiro"... bffffffff el dissabte passat em van convidar a casa una amiga i ens havia convocat a les 9-9:30 jo vaig pensar, si és amb tot de xilens... vaig arribar a les 9:15 a les 9:20 va arribar un italià i la resta (tots xilens) diria que cap allà les 10:30-11 ! I això no és a nivell d'amics únicament, esperant respostes d'una feina "al tiro la semana que viene te decimos algo"... noooooooooooooooooooooo!! no sé com encara conservo les ungles... 

- el metro en hores punta, si seguiu el bloc, coneixereu la meva aventura per arribar a una entrevista de feina la setmana passada, doncs bé, el transport públic en general deixat molt a desitjar, però és que el metro en hora punta... mare meva, no parlarem del fet de que no hi hagi aire condicionat, perquè algú em podria tractar de pija, ok, això deixem-ho estar, però és que en hora punta, el metro es converteix en una cursa de supervivència, obviament no es deixa sortir abans d'entrar, total que si el metro ja va ple, encara dificulta més l'objectiu d'entrar al metro... per no parlar dels moments en que hi ha gent amb una bici, amb un fogonet, amb una nevera... 

- intrusius, ja poden ser amics teus o no, que et preguntaran quan cobres, si ets solter/a, si vius sola, amb qui vius, si tens familia, etc... volen saber fins a l'últim detall de la teva vida, encara que t'acabin de conèixer i no tinguin cap tipus de confiança...

- no beuen aigua sola, aigua mineral, aigua amb gust a aigua... sempre li afegeixen uns polvos (rotllo Tang) i llavors t'ho ofereixen com a  jugo... o acaben bebent algun refresc o si no es passen al pisco... clar que amb el gust que té l'aigua de l'aixeta, és comprensible!

- a favor d'aquest últim punt diré que la birra és boníssima! Ostres en aquest sentit m'ha sorpres un munt aquest país, hi ha tota mena de cerveses, i les artesanals estan molt bones! Ah, i no us parlo del pisco sour, i més si és casero... 

- els temblores i les seves conseqüències, realment és "divertit", o sigui passa un temblor/terratrèmol com el d'ahir nit i just quan acaba comença a sonar el telèfon de casa i els móbils, tothom es comença a trucar per saber com has viscut el temblor i si estàs bé... Val a dir que ahir per la nit n'hi va haver un de 6,5 graus i em vaig espantar força, tot i que ho vaig dissimular molt bé... però dos hores després del temblorcito encara em tremolàven les cames!

- realment són un país molt acollidor, amb els imigrants (com a mínim amb els Europeus i pel que fa a la gent que he conegut jo). Així com són molt intrusius, de seguida  et volen ajudar si poden, en temes de feina, socialitzar-te... Tot i així us passo un acudit d'humor gràfic que circula per aquest país... que d'altra banda, raó no els hi falta!






dilluns, 16 d’abril de 2012

un mes

Doncs  si, avui dia 16 fa un mes que deixava a la familia a l'aeroport de Barcelona i tota plorosa agafava un avió cap a París i posteriorment cap a Santiago de Chile... i demà dia 17 farà un mes que els Melendecitos em van recollir a l'aeroport de Santiago i em portaven a Providencia...

Un mes de tot plegat, en aquest mes, com alguns sabeu, he tingut temps de tot d'estar contenta, trista, enyorada... Siguem sincers, emigrar no és fàcil, tenir una familia xilena i catalano-xilena sempre ajuda, però els moments d'enyorança són molts... 
Pero tornem a ser sincers un altre cop, què m'esperava a mi a Barcelona ara mateix? Podia haver continuat amb les classes particulars, les classes de francès, el gimnàs, les birres a la Concòrdia, veure el Barça al carrer Arizala, celebrar la mona i Sant Joan i sortir els findes per Paral·lel... però en tot això no hi ha cap oportunitat professional.
Vist des de dins fa pena, però vis des de fora encara en fa més... la situació per la que passa Espanya és lamentable i el pitjor és que els joves que el govern ens ha pagat un (aprox.) 70% de la carrera, que som els que hauríem de lluitar per intentar treure al país d'aquesta situació, estem marxant, la majoria estem emigrant (i ho dic amb coneixement de causa, ja que la meitat dels meus amics de la promoció de Camins si no han marxat ja estant a punt de fer-ho) ja que ningú ens dona una oportunitat per poder començar a viure la nostra vida i treure aquest país de la crisis... i ja no parlo del somni de familia, gos, tres fills, casa i segona residència... no, simplement treballar, poder viure pels teus propis medis, sortir amb els amics...

En dies com aquests on els corruptes i gent que es gasta 50.000 euros dels béns públics en fer Safaris per matar elefants són els que governen aquest país et preguntes si algun dia en els pròxims X anys podràs tornar a casa i pendre algo al Bistrot, veure el Barça al Ciurana, passejar per les Rambles per Sant Jordi o passar el cap de setmana a Llançà o a Segur... En dies optimistes, penso que si, que en cosa de X-poquets anys ho tornaré a fer, i en altres més pessimistes penso que tal i com estan les coses ara mateix això va per llarg (X+uns quants anys)... però realment no ho sé, això ara mateix és cosa del futur, millor que gaudim del present, de chelitas al patio Providencia, la meva Barcelona particular a l'habitació a Santiago, nits a Bellavista, skypes multitudinaris Vallès-Santiago, whatsapp's grupals amb la familia i caps de setmana a Viña... ja que si penso massa en el futur m'atabalo!



Us deixo un vídeo que corre per les xarxes socials sobre la generació dels 30añeros (jo no tinc 30 encara però tampoc falta tant, així que si fa no fa...)



Ah, per cert, i avui és dilluns i no m'he deprimit... potser els dimarts són els nous dilluns, i és demà que em toca deprimir-me mmmm... no ho sé, si de cas, això ja ho veurem demà ;)

diumenge, 15 d’abril de 2012

escoles tàber

I aquesta és la història, de com dos nenes que eren amigues i anàven juntes a l'escola a dalt de tot de Major de Sarrià fins que tenien 12 anys, es retroben després de 15 anys en un apartament a Santiago de Chile (tot, val a dir, gràcies al caralibro).


Una, va venir a Santiago per amor/fer un màster i l'altra dos anys més tard a buscar un millor horitzó professional... la qüestió és que el destí les ha tornat a unir, i ves a saber fins quan...


I gràcies a la Júlia he tingut una molt agradable vetllada rodejada de xilens, no xilens i una catalana... Visca les casualitats de la vida! :)

dissabte, 14 d’abril de 2012

noves preocupacions II: els tsunamis

Un problema derivat dels terratremols són els tsunamis...

Us copio una part de l'article de la wikipedia sobre tsunamis:


"Un tsunami o maremoto es un evento complejo que involucra un grupo de olas de gran energía y de tamaño variable que se producen cuando algún fenómeno extraordinario desplaza verticalmente una gran masa de aguaEste tipo de olas remueven una cantidad de agua muy superior a las olas superficiales producidas por el viento. Se calcula que el 90% de estos fenómenos son provocados por terremotos, en cuyo caso reciben el nombre más correcto y preciso de «maremotos tectónicos».
La energía de un maremoto depende de su altura (amplitud de la onda) y de su velocidad. La energía total descargada sobre una zona costera también dependerá de la cantidad de picos que lleve el tren de ondas (en elmaremoto del océano Índico de 2004 hubo 7 picos enormes,gigantes y muy anchos). Es frecuente que un tsunami viaja grandes distancias, disminuya la altura de sus olas, pero mantenga su velocidad, siendo una masa de agua de poca altura que arrasa con todo a su paso hacia el interior"

En resum, molt i mal resumit, que al produir-se un moviment de terra com el dels terratrèmols (tot i així han de ser forts, de uns 7 graus sobre Richter), es desplaça una gran quantitat d'aigua que acumula energia i es desplaça fins a arribar a la costa i dissipar tota l'energia acumulada. (Si us interessa el tema busqueu tsunami a la viquipèdia i llegiu la part física, la veritat és que jo ho vaig estudiar a la uni i el tema és molt interessant (tot i que ara he hagut de fer memòria), però aviso que s'han de posar els 5 sentits!).

Imatge: font wikipedia

La cosa és que quan vas a la costa per Xile, al ser un país sísimic, els tsunamis van implícits, i allà on vagis hi ha cartells en referència als tsunamis, que si "zona de amenaza tsunami", "zona de evacuación tsunami", "zona a salvo tsunami"... Moooolt curiós tot plegat i alhora fa cangueli, l'altre dia a Viña parlant amb uns amics ens van dir que el temps de reacció devant d'un tsunami és de 15 minuts, és a dir que si hi ha perill de tsunami vinga a correr tothom cap a dalt de les muntanyes...


Així que ja ho sabeu, si mai sentiu un terratrèmol fort, i esteu estirats a la platja... comenceu a còrrer cap a la muntanya...

Però tranquils, Santiago està lluny del mar, així que aquí no hi ha perill, aquí només pot passar que em caigui alguna cosa al cap per culpa del terratrèmol!

divendres, 13 d’abril de 2012

visites inesperades, J&L

Fa com 3 setmanes vaig veure pel fb que en Jordi, company i amic de la dele (delegació d'alumnes de camins) veia retrassada la seva lluna de mel a Xile un dia per culpa duna vaga d'Iberia... Obviament, li vaig contestar al seu mur del fb dient-li que m'acabava de traslladar a viure a Santiago, realment només perquè ho sapiguès, ja que si estava de lluna de mel, tampoc no volia molestar!


Fa uns dies vaig rebre un missatge seu al fb que dimecres i dijous estarien a Santiago per si volia que ens veièssim, i obviament li vaig dir que encantada! Total que ahir ens vam veure en Jordi, la Laura i jo per fer unes birres i parlar d'aquest pais tant llarg i les nostres impressions sobre la seva gent. I avui ens hem tornat a veure i hem sopat junts, i hem acabat fent uns gintonics a Bellavista!


Un plaer Jordi i Laura haver pogut formar part del vostre viatge, a mi m'heu fet una mica més dolça la meva ("llarga") estada a Xile.


PS: "merda" no hem fet foto... sempre ens quedarà el gintonic a Bellavista ;)


Un petó!

dijous, 12 d’abril de 2012

Santiago de Chile se despierta entre montañas

Us deixo les vistes de la meva habitació a Santiago amb vistes a la cordillera a les 8:00 del matí.

Bon dijous a tots!


dimecres, 11 d’abril de 2012

Nyonya

Des de que estic aquí a Chile, tinc comprovat que els dilluns és el pitjor dia de la setmana... La majoria de dilluns m'agafa la tontería i l'angoixa de voler trobar (que no buscar) feina JA! Altres m'agafa l'angoixa de no tenir res planejat durant la setmana i altres m'agafa la melancolia de no estar a Barcelona...

I el pitjor de tot és que sempre ho acaba pagant la familia, una trucada per l'skype per veure com estàs o t'envien un missatge al whatsapp i ja em surt la llagrimeta... si, si què passa sóc sensible, molt sensible! Però és que per molt bona acollida que he tingut aquí a Santiago, com bé em deia ahir la meva àvia en un mail: "has marxat a la fi del món tota soleta, i encara que trobis una familia molt acollidora i tinguis bons amics, que és el millor que podries trobar, no són ni la teva familia directa ni els amics que has deixat aquí". 
I la iaia, té raó... i no sé perquè els dilluns aquest sentiment s'apodera de mi... i especialment aquest dilluns passat que tenia a tota la familia menjant la mona... no vull pensar la melancolia que tindré el dia de Sant Jordi!! Crec que m'autocompraré una rosa i li diré al florista que faci veure que me la regala! 

Amb el temps suposo que tot això ho veuré més lluny i potser ho trobaré menys a faltar, o potser no... el temps dirà! 

Enfi, gràcies familia i amics per suportar-me des de la llunyania, tinc pendents varis mails i missatges, ho sento, però vull fer-ho bé i no contestar 4 ratlles ràpides!

Petonets!



dilluns, 9 d’abril de 2012

5:45


5:45 m'aixeco del llit, he dormit fatal pensant que m'adormiria, em dutxo i em preparo per sortir de casa. Parlo amb els meus pares i ma germana pel whatsapp, ma mare em tracta de boja per sortir de casa a les 6:30 quan l'entrevista és a les 8:00

6:35 surto de casa (he pensat que potser ma mare tenia raó i he sortir 5 min més tard) agafo el metro fins a U. de Santiago

6:50 arribo a la parada de metro on havia d'agafar el bus que em portava a Quilicura

7:00 passa el primer bus, però no para... deu ser que no m'ha vist com allargava el braç, 
7:10 passa un altre bus però tampoc para, mmmmm..... home anava força ple, no deu haver parat pq no hi cabia ni una agulla
7:20 passa un altre bus i tampoc para
7:25 em començo a posar nerviosa, mmmm truco un taxi? no sé ni si està lluny és a dir que a saber quan em pot cobrar!
7:30 s'acosta un bus, aquest l'agafo si o si, el bus para (bien) però va  A TOPE, però no a tope, en plan va molt ple no, va a tope de que no hi pot entrar ningú, però em dic: Carla, l'has d'agafar o llavors si que no arribes ni en broma, total que el bus obre les portes i empenyo fins a entrar, les portes amb prou feines tanquen i li estic menjant el cabell a la noia de devant, però estic dins del bus!
7:40 els primers deu minuts del bus no hi ha tràfic, i jo pensant, mira quina sort encara arribaré aviat... error!! hi havia cua, obviament... tot i així anava força lleugera
7:59 li pregunto a l'home de devant quan he de baixar i em diu que a la segona parada.
8:05 el bus fa la segona parada i baixo, és una zona industrial que fa por, diviso un cartell amb el nom de l'empresa... Arribo a l'empresa i faig l'entrevista

8:39 surto de l'entrevista, mmmmmm on agafo el bus de tornada??? el sentit comú em diu que a l'altra banda de l'autopista en el sentit contrari de on l'he deixat, però no veig cap parada... creuo l'autopista per una passarel·la i al no veure cap parada a prop torno endarrere a preguntar-li a un senyor que s'espera a la parada on havia deixat el bus abans. I em confirma que la parada és a l'altra banda de l'autopista però més endevant. I tant que més endevant, rotllo 1000 metres endevant hi ha una mini-parada on suposadament para el meu bus. Començo a caminar tota vestideta mona per fer l'entrevista, els cotxes em piten... i finalment arribo a la parada.
8:59 arriba el meu bus i per sort no va tant ple com abans, aquest cop podré respirar...

9:30 arribo a Estación Central per agafar el metro, n'he de deixar passar com 3 o 4 perquè no hi ha lloc i passo d'anar un altre cop com en el bus del matí


9:40 passa un metro on hi puc entrar


10:00 arribo a casa... només faig que veure missatges al whatsapp amb fotografies de mones... aaaaahhhhh per sort tinc xocolata....


Com a mínim, l'entrevista crec que ha anat bé, però ara mateix estic feta caldo...

diumenge, 8 d’abril de 2012

Viña del Mar - Caleta Horcón - Quintero - Cachagua - Maitencillo

I després de una nit de "rèpliques" el matí següent va ser dur aixecar-se... però bueno, cadascú pel seu compte ho va poder fer. Ens vam reunir tots al carrer Canadà i a la petita familia catalano-xilena li vam afegir un amic meu de l'erasmus, en Jerome.

Vam llogar un cotxe i vam marxar cap a Viña del Mar... La veritat és que després de casi 3 setmanes a Santiago ja tenia ganes de sortir de la ciutat... Sortir de la ciutat, però, és complicat, ja que Santiago sembla que no s'acabi mai... però arriba un moment que no saps com, despareixen els semàfors i el carrer es converteix en autopista! A més a més, les autopistes de Xile, són d'Abertis per tant vas conduint i és com si estiguèssis a casa, ja que els cartells són els mateixos, i a més a més també et fan pagar un dineral i tot!

Viña del mar està a uns 100 km de Santiago, i realment... impressiona. Valparaiso i Viña del mar eren dos pobles separats, però amb el pas del temps s'han ajuntat, la cosa és que la paraula planificació en aquest país amb prou feines existeix, total que la gent va comprant terreny i va construint... i així de mica en mica els pobles de la costa es van unint!
Vam arribar a Viña cap a l'hora de dinar, i entre la rasca i la gana que teníem el primer que vam fer va ser buscar algun lloc a la Lonley Planet per menjar alguna cosa, i vam trobar un lloc que es diu "Entremasas" que fan tot una trentena de diferents empanades i a més a més molt bé de preu! 

El lloc que teníem reservat per dormir estava bastant més al nord, així que el plan va ser visitar Viña al dia següent. Així doncs vam agafar el cotxe i vam començar a recorrer tota la costa. Els dos pobles següents de Viña tampoc estan separats, tu vas conduint i quan s'acaben les cases no saps que has passat per Reñaca i Concón. Per ser un país molt sismic, fan unes construccions molt altres, alguns casos de uns 20 pisos! No sabria dir-vos si em va agradar, però el que és segur és que Viña i aquests dos pobles a primera vista em van impressionar molt! També s'ha de dir que passat COncón, els edificis alts desapareixen (crec que per sort a algú se li va ocòrrer prohibir-los) i tot són casetes baixetes unifamiliars, fins arribar a Quintero on hi ha una gran refineria, posada allà amb col.lador.

Finalment vam arribar a Horcón, i després de deixar les coses a la cabanya que havíem reservat (molt rústica per cert), vam anara donar una volta per caleta Horcón... A mi, personalment, em va encantar, no era la típica platja paradísiaca ni de bon tros, de fet estava força bruta, però les cabanes de colors al costat de la platja, les barques de pesca i l'ambient hippie que es respirava... O potser era les ganes que tenia de veure mar, no ho sé però és un lloc molt recomanable d'anar!(gràcies Pablo!). Per cert, mireu aquest vídeo, així us fareu una idea del lloc... Per la nit ens van convidar a Quintero, i entre asadito i regeton vam passar la nit.
Al matí següent vam anar encara més al nord fins a Cachagua, on hi ha tot de cases de gent adinerada, el poble en si no té res, ja que tot són cases, però la platja és llaaaaarga, a més a més hi ha una illa al costat de la platja que amb uns bons prismàtics o una bona càmera es poden veure pingüins i llops marins. A més a més hi ha un camí de ronda que segueix la costa. Va valer la pena caminar per allà i respirar els aires del pacífic. Aquests xilens tenen unes platges que són una passada, però la majoria són no aptes pel bany, suposo jo, que per les corrents, ja que és un oceà que no fa honor al seu nom! A més a més l'aigua està glaçada!


A l'hora de dinar vam parar a Maitencillo, un altre poblet de costa, on suposadament ens van preparar un peix a la planxa (a la planxa però arrebossat mmmm no ho vam acabar d'entendre del tot) i on vam gaudir d'unes "machas a la parmesana". Us deixo la foto perquè us en feu una idea..
Per la tarda vam quedar amb uns amics de EG que viuen a Viña i vam estar passejant per Viña, i tot i la gent, i els edificis alts, he de dir que em va agradar, no té l'agobio de Santiago (tot i així hi havia un munt de gent, ja que era Setmana Santa), i l'olor a mar impregna tota la ciutat...  

Vam deixar a en Jerome a Valparaiso (ciutat que visitaré en una altra ocasió), i a les 2 de la matinada arribàvem a Santiago. Molt encertats aquests dos dies fora de Santiago, el que em va "extranyar" (en sentit positiu) és que en arribar a casa la Lucy em sentia realment com si tornès cap a casa...

dissabte, 7 d’abril de 2012

la Piojera

Les coses s'han de fer en ordre cronològic, així doncs comencem pel principi:

La setmana passada vam quedar la familia catalano-xilena, per donar una volta pel mercat central de Santiago i anar a la Piojera a pendre un terremoto. I així ho vam fer, vam donar una volta pel mercat, on el marisc que hi venen no és gran no, és enorme! Crec que no havia vist mai crustacis ni peixos tant grans! I vam dinar al Donde Augusto, és un restaurant molt típic d'allà, que pel mòdic preu de 60 luques (uns 90 euros) menges una crustaci (ara no sé si era rotllo llagosta o rotllo cranc) de la mida d'un porc senglar. Com que els diners tampoc ens sobren, ens hem promès que quan cobrem el primer sou anirem a degustar el crustaci-porc senglar! Així és que ens vam conformar amb un peix fregit. Nosaltres vam demanar pescadito frito, i el cambrer va preguntar 3 colas? Mmmmm al moment vam entendre que 3 colas xilenes de peix segur que era molt, total que li vam demanar una (el cambrer no va entendre pq en volíem només una si erem 3 persones...) I sort, pq la cola de pescado frito era gegant!
Després del mercat ens vam fer un volt per allà perquè l'Omar havia de comprar els ingrediets que li faltaven per fer la birra artesanal que vol fer i un cop ho vam tenir tot ens vam dirigir a "la Piojera". 

Mal comparat, perquè us situeu una mica, la Piojera seria com algun local que et pots trobar a Marina, cutrecillo però que té el seu ambient que el fa especial... Si vas a la Piojera, hi ha bàsicament 2 begudes típiques, el terremoto o la rèplica. Ambdós són el mateix però el terremoto és el doble de la rèplica, total que nosaltres que no volíem fer de novatos ens vam demanar una rèplica cada un per veure com anava la cosa! Bé, vam començar a les 18:30 de la tarda amb la primera rèplica i no vam parar fins les 11 de la nit.



La rèplica que val 1 luca (1,5 euros) consisteix en un vi blanc estil turbio, fernet i gelat de pinya. Entra molt bé pq està fresquet i feia caloreta, però vaja el mal de cap del dia següent no te'l treu ningú! Va ser graciós tot plegat, ja que vam acabar fent amics xilens (2 noies catalanes fan amics ràpid en un local xilè ple de estudiants i bohemis xilens!).


Finalment vam haver de parar de fer amics i començar a correr ja que si no perdíem el metro per tornar cap a casa (tampoc estàvem en un barri molt agradable i no era plan de posar-se a buscar taxis). A més a més el dia següent marxàvem "aviat" cap a la costa... però bueno això ja ho deixo pel post de demà, que el viatget s'ho val! (I el mal de cap que vam tenir després de les múltiples rèpliques també!)






dijous, 5 d’abril de 2012

dimarts, 3 d’abril de 2012

I don't like Mondays

I perquè la familia no es queixi de que estic "floja"...


I don't like mondays


Trobo a faltar anar a la coral els dilluns... Mezzos que em llegiu, com van els assajos? 
He de començar a buscar-me coses d'aquestes per fer aquí (coral, classes de francès (de fet això ja ho tinc mirat), gimnàs) perquè o sinó acabaré malament... si, si, només porto 17 dies aquí, i les coses han de seguir el seu curs i blablabla... però sóc una impacient!

Bon dimarts a tothom!

diumenge, 1 d’abril de 2012

flojera...

Acabo de veure que no escric des de dimecres... però és que heu de saber que he estat atacada per un virus que es diu "flojera", que dit així dius: oh! pobreta què deu ser això... tranquils és la manera que tenen els Xilens de dir  "mandriditis aguditis".


No certament, no he tingut mandrititis, però he estat ocupadeta!

En primer lloc, dir-vos que ja tinc el DNI Xilè a les meves mans, ja no aniré indocumentada pel carrer! Dijous pel matí vaig fer casi una hora de cua al registre civil i em van donar la tant esperada "cédula de identidad" on, entre d'altres, diu que tinc visat de resident temporari, el meu número de RUN (Rol Único Nacional), i diu que no sóc donante... al loro, pq quan me'l vaig fer em van preguntar si volia ser donante, i sense pensar-m'ho vaig dir NO, la dona em va mirar amb mala cara diria... però és que tal i com va aquí la sanitat, jo passo... vull que enviin fins a l'últim trocet d'ungla cap a casa!!

I divendres vaig acompanyar a la Lucy a tot arreu, pel matí vam anar al centre i mentres ella es tallava el cabell a una perruqueria MOLT, MOLT, I MOLT peculiar (no vaig fer foto pq em va fer vergonya), vaig estar caminant pel centre, el centre de Santiago és com el centre de tota gran ciutat però pitjor, certament turistes no se'n veuen, es veuen locals amunt i avall carregant bolsos, carteres, fornets, neveres... és un gran caos, lamento dir, que no vaig fer fotos, perquè em veia massa turista! Per la tarda em va portar a conèixer el mall de Parque Arauco, és increible com miren cap als Estats Units aquí a Santiago... Parque ARauco és un GRAN centre comercial situat al barri de Las Condes on hi van a comprar tota la gent pija de las Condes, i dic gent pija, pq el preu de la roba, sabates i comoplements que venen és força elevat... amb el que m'agrada ami anar de compres o el meu sou té molts 0's o m'hauré de reprimir! Tornant cap a casa, cap allà les 8 ens vam trobar amb un "follón" al carrer... imagineu-vos 7 milions de persones movent-se a la mateixa hora i la majoria en cotxe... vamos, un "follón"!!

El cap de setmana ha estat més relaxat, ahir dissabte vaig sortir a caminar pel barri, vaig anar pel costat del riu Mapocho per un parc que han construit fa relativament poc que es diu Parque de Uruguay, per la meva sorpresa hi havia força gent tant en bici com corrents com passejant... com que ho tinc relativament al costat de casa serà un bon lloc per anar a fer una mica d'exercici! Ara, el millor és el riu, com veieu a les fotografies molt cabal no es que porti, però bueno, estem a finals d'estius, de fet a la tardor, així que depèn de com és "comprensible" però el color de l'aigua... ahhh, la cosa és que el volen fer navegable!! #cuidao !! Seguiré atentament l'evolució d'aquest projecte...



Per la tarda vaig anar a veure el Barça al "De la Ostia", i hi havia un ambient molt maco de futbol! Montse et prenc la paraula amb la subvenció de les birres per veure el futbol ;) !! I vaig acabar el dia al pis de l'Anna i l'Omar amb uns companys de EG que també estan emigrats aquí a Santiago parlant de vortices i campanes de Gauss... mmmm massa pisco? o massa poc pisco??

I aquest matí, ha estat quan m'ha agafat la flojera, és que des de que he arribat no aconsegueixo obrir els ulls més tard de les 9! I aquest matí igual, i mira que vaig anar a dormir a les 3:30... doncs res a les 9 del matí se m'obren els ulls i res... sort que els he pogut tancar durant un parell d'horetes més... Però clar, és que entra una claror per la finestra... ahhh Els Xilens copien un munt de coses d'Espanya, però les persianes no!! Total que al final m'he espavilat i m'han fet cuinar una truita de patates (que mandons són aquests Melendez!! jeje) i després hem agafat el cotxe i hem pujat fins a Santa Maria de Manquehue on hi ha unes vistes de Santiago espectaculars!


I demà dilluns... i aviam si segueix sonant el móbil i concreto alguna cosa pel cap de setmana de 3 dies!! Petonets i abraçades de la Lucy i meus!