Renca la lleva

Sé que "molts" esteu esperant la crònica de la meva arribada avui a la obra així que no us faré esperar, però ho faré de manera esquemàtica:

06:00 sona el primer despertador

06:01 sona el segon despertador

06:03 sona el tercer despertador i m'aixeco :D

06:51 surto de casa

06:59 tinc sort que el bus 503 ha passat ràpid i arribo a estación Mapocho per agafar el segon bus

07:10 agafo la B20 direcció Población Miraflores

07:20 diviso el cartell del qual l'Eli em porta parlant dies "Renca la lleva" al més pur estil "Hollywood" enmig de la muntanya... un dia d'aquests li faig foto!

07:45 veig la fàbrica de Coca Cola on m'havien dit que m'havia de baixar, però com que no veig cap cartell de la meva obra no baixo, faig el mateix amb la parada següent, fins que al cap de dos parades d'on suposadament havia de baixar veig que la he liat i em baixo

07:50 truco a un company de la feina i em pregunta: ¿dónde tai Catalana? i jo contesto ¡Pucha Seba no lo sé! Diviso una de les grans vies (Americo Vespuccio) m'oriento i tiro del meu sentit comú. El company de feina em truca i em diu que em quedi a un lloc que em vé a buscar.

07:52 un cotxe toca el clàxon, és el meu nou jefe de l'obra em diu que pugi! El company de feina ens adelanta

07:55 arribo a l'obra i comença el dia....

Una hora per arribar a la cresta del mundo perdent-me i tot, no està malament, si és que es pot arribar a tot arreu en transport públic!

Us passo una foto pq us imagineu on està situada la nova obra, i un altre dia us explico les primeres impressions, perquè entre els nervis i el matinar estic KO!!

cambio de obra

Dejadme que haga esta entrada en castellano para que a quien va dirigido el post lo pueda leer y entender a la perfección (y no se piensen que solamente garabateo!)

Cuando uno empieza a trabajar recién salido de la universidad tiene dudas, está nervioso... y si esto ocurre en un país que no es el tuyo esto se acentúa. Además en mi caso, mi primer trabajo ha sido en obra, un mundo puramente de hombres y puramente machista, y más en Chile, país muy, muy pero que muy machista! 

He pasado dos meses en una obra situada en la estación de metro de San Joaquín, con un equipo de trabajo que me ha dado una acogida espectacular, no solo he aprendido mucho si no que me lo he pasado bien aprendiendo. Esto se lo debo en especial a todo el equipo de la obra pero en especial a Romina y Stephany, des de el primer día que congeniamos con las dos además que me han ayudado y han tenido mucha paciencia conmigo, tanto en lo que al idioma se refiere (han sido SUPER pacientes ;) ) como a mi inexperiéncia profesional. Son dos grandes ingenieras y ahora para mi amigas y compañeras (aunque sea solo de empresa). 

Romi y Stephy, ya os lo dije el otro día, pero os lo vuelvo a repetir gracias por todo, han sido tan solo dos meses, pero estos han sido muy intensos! Sé que os voy a extrañar mucho!

Y mañana empieza una nueva aventura en Renca, ya será toda una aventura conseguir llegar hasta allí, pero bueno, si he recorrido 12.000 km para conseguir trabajo no pasa nada por hacer unos cuantos más a diario para ir a trabajar en la cresta del mundo!

pagar el piso

Una de les costums xilenes de les quals em veuré afectada enb reu és la famosa "pagada de piso". La pagada de piso consisteix en que el treballador nou en una empresa es veu obligat a convidar a una sopar als companys de feina, obviament no a tots, però si als més propers incloent al jefe (normalment).

Buscant per internet he trobat aquesta descripció i normes al respecte de la pagada de piso:

Se dice que el término "pagar el piso" podría haber nacido en las localidades españolas de León y Zamora, ya que se acostumbraba a pedir dinero al forastero que cortejaba a una moza del pueblo por pisar el territorio ajeno.  Otros señalan que podría haber nacido en Italia, como una técnica extorsiva que le da el derecho a quien paga el piso a seguir trabajando tranquilo.... lo que sin duda tiene lógica, sobre todo en Italia...  en fin... como sea, trataremos de deshilvanar todas las posibles alternativas para servir de ayuda... ¿a quienes?... a los extorsionadores obviamente.
En muchos países esta frase tiene como significado que el trabajador recién contratado, "deberá" invitar a sus compañeros de trabajo con todos los gastos pagados a una "convivencia", también llamada en algunos países "comilona".

Condiciones de la "Convivencia":

Esta "convivencia" consiste en disfrutar un grato momento compartiendo un almuerzo, cena, merienda ó happy hour, la que se lleva a cabo por la sencilla razón de compartir y por supuesto de conocer (y por sobre todo extorsionar) al recién llegado, de ahí la importancia de realizarlo con el primer sueldo recibido, ya que mientras más tiempo pase el recién llegado podría adquirir más "derechos". 

A tener en cuenta (recomendaciones):

1. Podrá ser un almuerzo, pero idealmente durante un día no laboral, ya que si el día es laboral obligará a los comensales a tener que retornar al trabajo limitando el tiempo y el consumo etílico.
2. Podrá realizarse en un restaurante, sala de eventos, casa o cualquier lugar cómodo.

¿Quiénes Pagan el Piso?:

• Todo trabajador nuevo paga el piso.

¿Hay excepciones?:
Sí, podría haber excepciones (usar criterio)

• Excepción1: El estudiante en práctica podrá estar exento de pagar el piso, por su bajo ingreso, excepto si posteriormente a su práctica es contratado por la empresa.
• Excepción2: El que es contratado por un periodo corto de tiempo, siendo opcional.
• Excepción3: Si gana el mínimo... se debe ser conciente...

¿Cuándo se debe pagar el piso?

1. Con el primer o (máximo) el segundo sueldo recibido.
2. De preferencia un día viernes, o previo a día festivo.
3. Cuando pueda asistir la mayoría de los invitados.

¿Con quién se debe pagar el piso?

1. Con los colegas directos, entiéndase, jefe directo (se podría pensar que debería ser invitado siempre y cuando lo merezca... pero esta regla no debería incumplirse, el jefe directo, sea como sea... debe ser invitado), en esto hay que tener mucho cuidado, ya que al no invitar al jefe se corre el riesgo de que tarde o temprano (más temprano que tarde) él se entere que no fue invitado, lo que sin duda traería represalias. Ojo con eso.
2. Consejo: cuando los colegas directos son más de 10, estos podrían ser seleccionados para no superar esta cantidad... pero tarde o temprano los demás lo sabrán...
3. Los colegas invitados no pueden, bajo ningún concepto, llevar a la pagada de piso a su marido, esposa, amigo/a, amante o colegas de otras dependencias.

¿Qué pása si alguien se niega a pagar el piso? 
Este es un punto muy delicado, ya que aquel que no paga el piso está condenado a permanecer en su puesto de trabajo un tiempo limitado, ya que negarse implica que ya no trabajará tranquilo, pues ya no estaría protegido (era el sentido de la extorsión)... por otra parte hay un mito que está empíricamente comprobado, que dice que no pagar el piso... "TRAERÍA MALA SUERTE".

1. Pagar el piso se ha convertido en una obligación moral.
2. El jefe directo debe colaborar extorsionando...  perdón...incentivando al trabajador a pagar el piso.
3. Los colegas podrán, por el tiempo que deseen, burlarse de aquél que no pague el piso, léase... hacerle la vida imposible.... con todas sus letras...
4. Otras consecuencias (empíricamente comprobadas) de negarse a pagar el piso pueden ser:

• Que su novia/o, pareja, esposa, amante o marido le sea infiel con un colega de trabajo.
• Que jamás le suban el sueldo.
• No ser considerado en eventos varios organizados por sus colegas.
• Quedar expuesto a "accidentes" laborales, o algo que... "parezca un accidente".
• Odiosidades varias.

¿Se puede pagar el piso en conjunto con otro colega que también lo deba pagar?
Consejo: Solo si ganan el mínimo... de lo contrario, solo se debería aceptar esta alternativaen caso de que la pagada de piso sea un evento apoteósico.
¿Cuál es el monto mínimo que se puede gastar en una pagada de piso?
Depende del país, por ejemplo, en Chile, el monto mínimo no debería bajar de los 10 mil pesos por persona (20 US$).
¿Aquel que recibe dinero extra? ¿paga el piso?
Ese es un tema complicado de analizar, pero vamos con algunos ejemplos:
Aquel que trasladan de una región a otra: Es obligación que los colegas nuevos lo reciban con un almuerzo o Happy Hour sin costo para él. Este no tendría la obligación de pagar el piso, no obstante el resto de los compañeros de trabajo están en todo su derecho a extorsionarlo.
Aquel que recibe alguna indemnización: Moralmente debería invitar a sus colegas más cercanos, mínimo a un Happy Hour.
Aquel que le suben el sueldo: Moralmente debería pagar una ronda de tragos.
Aquel que jubila: No tiene obligación alguna, sin embargo los colegas deben obligatoriamente realizarle un evento de despedida

Total, que en breu em tocarà a mi junt amb uns altres companys de feina que han entrat a l'empresa fa poc! 

After work/Happy hour

El "after work" o "happy hour", és casi una cosa obligada quan ets jove, solter/a i a més a més vius a km i km de la teva familia... Així que amb la petita colònia catalano-xilena, a la mínima que podem ens escapem a fer un happy hour pels nostres barris. Normalment anem pel carrer Manuel Montt, que entre els carrers Providència i Yañez està ple de bars, restaurants i llocs de menjar ràpid, en concret per alguna raó que desconec, hem anat força sovint a un que es diu "Ramblas" (deu ser el nom!), on a part de la consumició, és obligat per llei menjar algo, i on els "terremotos" que van a 2 luques fins les 12 estan molt i molt bons! Al mateix carrer hi ha un mexicà (no recordo el nom), on fan un "combinat" per 6 persones de menjar mexicà també molt bo que regat amb un margarita fa que les penes passin ràpid!

Avui, després de la feina, he quedat amb l'Eli i en Pablo i hem anat al "Xampanyet" (us ho juro), a pendre un parell de rolls de suchi i un pisco sour. Aquesta setmana que estic sola sense la Lucy, ha coincidit amb una setmana amb de feina horrorosa i realment tenia ganes de desconectar una mica. Així que el after work/happy hour ha fet el seu efecte!

cap de setmana llarg

Aquest cap de setmana, havíem d'anar d'excursió a Mendoza a veure el Xavi, però per por de quedar-nos aïllats a Argentina per culpa del temps i per voler estalviar diners per la meva futura independització, finalment m'he quedat a Santiago. Animal ens veurem ben aviat! :)

Divendres vam sortir amb l'Anna i uns companys de la seva feina per Bellavista, era la tercera vegada que intentàvem entrar a un bar/discoteca que es diu Constitución, l'entrada era de 4 luques (6 euros aprox) sense consumició, no és barat però és el preu estàndard que es paga per la zona. Tot i que vaig començar la nit badallant i morint-me de son a certa hora de la matinada em vaig espavilar i vaig acabar tornant a casa ben de matinada! Dissabte era casi un cadàver, la veritat és que he estat plegant tard tota la setmana de la feina i el cap de setmana anterior entre els assaigs i els concerts de gospel amb prou feines vaig descansar, així que divendres vaig fer un sobre-esforç que vaig pagar dormint gairebé tot el dissabte! I dic gairebé perquè pel matí vaig anar a veure un apartament per Providencia que no em va agradar :(

I avui diumenge hem quedat amb l'Eli, l'Anna i la Lyn per pujar al Cerro San Cristóbal i menjar un lomo a lo pobre al restaurant Divertimento Chileno un restaurant als peus del cerro. El cerro estava ple de gent, corrents, en bici, d'excursió, fent pic-nic... a més a més per estar a l'hivern feia una caloreta molt agradable! El lomo a lo pobre ha complert les expectatives (només cal que veieu la foto), i per intentar cremar les calories no cremades pel matí hem anat fins a Bellavista per visitar la Chascona, la casa de Pablo Neruda, però al ser un cap de setmana llarg i com que els nens estan de vacances quan hi hem arribat les entrades estàven esgotades, total que deixem la Chascona per més endevant! Finalment hem caminat fins a Plaza de Armas y la Moneda y hem descobert que a sota del palau de la moneda hi ha un centre cultural força interessant, però que hem decidit deixar per un altre dia ja que amb la caminada que estàvem fetes caldo!

I demà dia festiu, aprofitaré per omplir la nevera ja que la Lucy ha marxat a Pucón una setmana i ja que no treballo podré parlar amb la familia a una hora decent!

una experiencia religiosa

Diumenge passat vaig tenir dos concerts de gospel com a punt final del projecte "Cantar llena el alma". En conseqüència, previament dimecres, dijous i dissabte vaig tenir assaig, així que podríem dir que la setmana passada vaig tenir una setmana plena de gospel.

Ja ho havia comentat alguna vegada, però al grup de gospel sempre m'ha donat la sensació de que hi havia molta gent religiosa practicant, o com a mínim molt pel poc practicant que sóc jo... doncs bé aquests dies ho he pogut corroborar, hi ha molts practicants, però no només catòlics si no que també n'hi ha de luterans o evangèlics, vaja un mix força curiós! 

Els assaigs de dimecres i dijous no van tenir res fora del normal, però dissabte, el primer que vam fer al reunir-nos va ser "orar", resar un pare nostre i després cantar... Diumenge era el dia clau, primver vam assajar i escalfar la veu al carrer ja que hi havia una altra missa a l'esglèsia i féiem més merder del normal, el primer concert era a una esglèsia luterana i durant la missa de les 12:00, per sort ja havia avisat als meus amics de manera que quan arribèssin no s'espantèssin i sortìssin corrents...  El concert crec que va estar prou bé, pel meu gust alguna part de lectures o propaganda una mica llarga però bueno com a "cantant" del cor de gospel la veritat és que ho vaig gaudir força! Després d'allà els 35 cantants ens vam distribuiïr en cotxes per anar fins al centre de "los Almendros" on feiem el segon concert.

Aprofitant que era diumenge cadascú va portar algo per dinar i vam fer un dinar de germanor amb tot el cor. Després de dinar vam fer una activitat on ens havíem de juntar en grups de 4 persones i per torns explicar a què ens dedicàvem quan no estàvem a gospel. Va ser una activitat realment força interessant, en el meu grup hi havia 5 persones de les quals vaig descobrir a 3 que tampoc són molt practicants cosa que em va fer sentir una mica menys hipòcrita dins de tot aquell grup de gent. Abans del concert de la tarda vam tenir una mica de temps lliure i vaig tenir l'oportunitat de conèixer una mica millor a la gent amb la que he compartit els últims 3 mesos els assajos.

El segon concert va ser més familiar, i un cop més m'ho vaig passar molt i molt bé, les cançons no són gaire complicades i són molt basades en déu diu allò, fa això altre i sóc creient, però el GOSPEL (god spell = palabra de déu) ja és això, i la música tot i que senzilla  s'enganxa, i si no que li diguin al Pablo i al Mariano que porten 3 dies cantant Amazing love, Amazing love... El comput total de "pare nostres" que vaig escoltar durant tot el dia puja fins a 4, així que crec que estic beneïda per unes setmanes!

Quan va acabar el diumenge, realment estava molt contenta, va ser un dia diferent però em vaig sentir molt acompanyada en tot moment, tant pels amics que em van venir a veure com pel grup de gent del cor, hi ha gent de tot tipus com en tots els grups de gent, però els que he tingut l'oportunitat de conèixer una mica millor són gent molt oberta, cadascú amb les seves creences però amb molt respecte d'un per l'altre i amb ganes de saber sobre un, de la meva nova vida a Chile i el que he deixat a Barcelona...

En arribar a casa estava feta caldo dels nervis del concert, de conèixer gent nova i feliç pels concerts, des les vivències i de les persones que vaig tenir l'oportunitat de conèixer millor. La pròxima activitat del gospel és l'últim cap de setmana de juliol que hi ha 3 tallers durant el dissabte de cant coral, solista i direcció, fins llavors descansem d'assajos per agafar forces per a un nou projecte!

Us deixo algunes fotografies del dia en general, no us espanteu per les creus o la meva imatge de Maria Magdalena!

Gràcies als que vau venir i vau aguantar tot el tostón! :)

els asados

Un es pensa que un asado és una barbacoa normal i corrent, i més si no has provat un asado... jo he tingut la sort i el privilegi d'assistir agluns asados catalano-argentins de la mà d'en Xavi i d'uns Uruguayos amics d'uns amics dels meus pares, tots dos molt diferents pel que fa a carn i gustos però tots dos tenen en comú de que tenen tot una tradició i manera de fer!

Doncs bé, aquí Xile també hi ha tradició, i això ho he après principalment gràcies al Mariano i ho he corroborat gràcies al Edgardo (tots dos Xilens) el marit de la Júlia. Amb tots dos he pogut gaudir de respectius rituals. En el cas de Xile, l'asado comença amb el "choripan". El choripan es un troç de choriço xilè en una marraqueta i amanit amb una mica de pebre. Marraqueta, pebre?! Si, la marraqueta és un tipus de pa que es troba als supermercats xilens, i el pebre és una salsa que porta ceba, tomàquet, ají oli i sal... La combinació de les tres coses és espectacular, us ho dic en serio! L'Eli deia l'altre dia que és la seva part preferida de l'asado, jo encara ho estic decidint, perquè després del choripan vé el troç de carn, que ara mateix no recordo quina part exacte de la vaca acostumem a comprar (crec que és el llom però no n'estic segura) però queda cruixent per fora i tendreta i vermelleta per dins, i si a més a més ho combines amb esbergínia, ceba i pebrot.... enfi, paro perquè m'està agafant gana i mira que acabo de sopar!

 el choripan

l'asado

Així que ja sabeu, si veniu a Xile reclameu el vostre asadito!!
Per cert, obviament tot això va acompanyat de les varietats que volgueu de beguda, pisco sour, michelada, cervesa, piscola, vi, aigua (??)... i el que toqui!

Olmué, Parque Nacional de la Campana

I divendres per fi va arribar el cap de setmana de tres dies! Com que tots sortim a unes hores intempestives de les nostres respectives feines vam decidir marxar dissabte. Així que dissabte a les 10h sortiem de Santiago part de la colònia Catalano-Xilena (Mariano, Pablo, Eli, Romina i jo). El destí aquest cop era el "Parque Nacional de la Campana" a uns 150 Km de Santiago, és a dir, que per lo llarg que és aquest país a prop de Santiago.

Divendres va estar plovent a bots i barrals, així que les perspectives de temps pel cap de setmana no eren gaire bones, de totes maneres les ganes de marxar de la ciutat feien que el temps no ens importés! Vam agafar la Ruta 5 cap al nord i ens vam desviar a "Til-Til" vam pujar i baixar una muntanya fins a arribar a la Vall d'Olmué. Pel camí hi ha tot de paradetes on es venen fruites i verdures així que pel módic preu de 6 euros (aprox.) vam omplir el cotxe de paltes (aguacates), cebes, tomàquets, llimones i esbergínies. Vam creuar Olmué per arribar a Cabañas Don Matías, mmmm les definiríem com a "rústiques", però prou acollidores i a més a més tenien el material necessari per poder fer un asado, així que... tots contents! Vam dedicar el matí migdia a passejar i dinar per Olmué i comprar provisions per "sobreviure" el cap de setmana! El dissabte va acabar tranquil a la cabaña jugant a cartes fins a altes hores!

Diumenge era el dia de visitar el Parc Nacional de La Campana, el temps com era previst no acompañaba gens, però vam decidir fer una excursioneta igualment, així que uns més ben calçats que altres vam fer el camí de l'Andinista pel parc, que en teoría arriba al cim, però en aquesta època de l'any només pots arribar fins a una mina, el caminet és complicadet més que res perquè puge uns 1500 metres en 7 km, així que bàsicament puges tota l'estona! A més a més com que havia estat plovent els dos dies anteriors estava tot enfangat, fet que feia més emocionant l'excursió intentant evitar possibles caigudes! El parc és molt maco, i quan els núvols marxen les vistes són espectaculars. El curiós és que a primera vista el tipus de vegetació recorda a un bosc atlàntic (a excepció pels cactus), suposo que no sé apreciar els detalls que facin que no ho sigui! Després de 4 hores ja en vam tenir prou i vam tornar cap a la cabana a veure el partit de la sel·lecció (si ho reconec, vam veure la segona part) i fer el famós asadito!

Avui dilluns, que era festa a Chile hem  mandrejat una mica i despés hem visitat un parell de esglèsies que ens havíen recomanat pel camí de tornada a Santiago, de les esglèsies, poca cosa a dir, la veritat, molt més espectacular les vistes de la vall i més avui que ha sortit el sol!! Hem parat a un lloc de carretera a dinar un parell d'empanades i cap a Santiago falta gent!