cap a casa!

Després de un divendres dur i intens a la obra, per la nit l'Uri i el Martí van fer la seva "pagada de piso", la veritat és que tenim la sort de tenir un equip de feina tant agradable...
I dissabte m'aixeco amb nervis a l'estomac, dinar de comiat amb Pablo i Bellso i cap a l'aeroport!
13 hores i 30 minuts després estic a París robant els 15 min gratis de wifi... 2h i a casa!!

Quines ganes!!! Família i amics... que vinc!!

Petit parèntesis...

Ja fa 15 dies que va arribar ma germana a Santiago i fa una setmana que va arribar ma mare, i avui han marxat totes dues. Han estat dues setmanes genials, perquè negar-ho, extranyes i cansades perquè tenir-les aquí i haver de treballar a part de que em semblava que estava perdent temps al costat d'elles, conciliar feina i fer coses lúdiques ha estat cansat, però qualsevol esforç ha estat més que recompensat.

Realment m'he sentit afortunada de tenir l'oportunitat d'ensenar la meva nova vida, de la gent que em rodejo i de poder descobrir una part del nord de Xile. Tot i que ha faltat el papa... però bueno no es pot tenir tot i en tres mesos em planto a Barcelona a veure a tota la familia :)

No us negaré que ara mateix estic trista, perquè realment és una merda no poder fer el que estic fent aquí a Xile, a la meva ciutat i rodejada de la meva gent. Però tot són fases i èpoques en aquesta vida, just ara fa 4 anys que marxava a Praga a estudiar per un any, aquell any em va obrir la ment i vaig conèixer gent que m'ha canviat la vida. Ara fa 6 mesos que vaig marxar de Barcelona a establir-me a Santiago i l'experiència està sent més que enriquidora i he conegut persones que m'estan aportant molt i em fan sentir molt estimada. Les vida dona moltes voltes, ja n'he donat alguna, i les que queden per donar...

I demà tornem a la "normalitat" després d'aquest petit parèntesis familiar i dieciochero.


Petons i abraçades familia! :)

rutina

Aixecar-se a les 6:05 del matí agafar la 410 a les 7:00 que em deixa a plaça de Renca i desprès la B09 o la B20 que em deixa a Miraflores devant de la obra, caminar els 1.000 metres que em separen de la meva oficina, pel camí saludar a l'Antonella i la Barbara i als viejitos que poc a poc començo a conèixer, instal·lar el portàtil saludar a l'Alejandro, a l'Álvaro i al Marco i començar a currar... en funció del dia hi ha més o més i més feina però en general el dia passa ràpid i a les 6 marxen els viejitos i els cascos blancs ens quedem una estona més, finalment la cosa es fa insuportable i d'alguna manera o altra (sempre em porten, sóc una mimada o regalona que diuen aquí) arribo a Providència on els dilluns tinc gospel i els altres dies o tinc una onze a casa el Pablo i el Mariano amb l'Eli i l'Anna, un vi a casa amb la Vale i la Inés o un carrete improvitzat amb els de la feina al pis... Nova gent, noves situacions en llocs diferents que entre trucades d'skype i whatsapp's es van fent normals en el meu dia a dia!

I així passen les setmanes entretinguda esperant que vingui el pròxim objectiu com la sister que arriba dissabte, la mama que arriba en 15 dies, l'Uri i el Bellso que arriben en uns dies més o les ganes que tinc de veure el papa i a la familia per Nadal... la vida passa volant però com veieu, avorrida no estic!

Portillo

Si, sé que he estat una mica desapareguda en les últimes setmanes... però què voleu, vosaltres (els principals lectors) estàveu de vacances! Així que perquè no tinguèssiu feina acumulada o us perdèssiu alguna aventura jo també he fet vacances de bloc ;)

I enceto la nova etapa casi primaverenca amb l'excursiò d'avui a l'estaciò d'esquí Portillo. Si mireu la pàgina web pensareu que és una passada d'estació, i aviam, no ens enganyem les vistes són espectaculars, i si penses que estàs a 3.000 metres d'alçada enmig de la serrelada dels Andes, penses en la sort que tens d'estar allà! Però sincerament, una que ha tingut la sort d'esquiar a Andorra, o als Alps Francesos, us he de dir que com a mínim Portillo té molt a envejar a aquelles pistes. 

Per començar els peatges tant d'anada com de tornada sumen uns 12.000 pesos (bé això seria el mateix tant si vas a Andorra o als Alps), els xilens no sé si són mandrosos per l'ski però nosaltres hem arribat a les 9:00 i no hi havia ni cristo a l'estació. Hem sortit a les 7 de Santiago i després de fer una carretera plena de camions i corves però per sort força ampla com per poder fer adelantaments sense perill. Després de 2h i masses diners en peatge hem arribat a... la frontera amb Argentina! jeje La cara de l'inspectora de duanes quan li hem preguntat per l'estació i ens ha dit que ens havíem passat no tenia preu... total que ens ha fet anar en contra direcció pel mig del pas fronterer per tornar cap endarrere i trobar l'estació...

Finalment (al cap de 5 min) hem arribat a l'estació, coronada per un luxós hotel un llac i pistes a banda i banda del llac. Hem entrat a l'hotel i hem preguntat on podíem "arrendar el equipo" i... finalment la primera calvada, 23.000 pesos pel lloguer de l'equip complet ( 600 pesos = 1 euro)! Ahhh Ara, pagues però tens a 3 persones per posar-te (te les posen!!) i donar-te pals i skis! Després de la primeva clavada ha vingut la segona... el forfait! 35.000 pesos!! AAAAAAAAAAHHH! Realment, esquiar en aquest país és de rics!! Però bé, el dia pintava bé, 0 núvols i molt de sol! total que ens hem posat els skis i a skiar! 

Portillo està bé, però té pistes o blaves o negres, bé, hi ha alguna blava que és més vermella que blava, però en general o són fàcils o difícils, a més a més, ha fet força calor aquesta última setmana i fa 2 setmanes que no nevava, i en alguns casos la neu estava dura... però les ganes d'esquiar i passar-ho bé han pogut amb tot això! Destacar un "telerrastre" de 5 persones alhora que ha fet que ens caiguèssim i riguèssim una estona... A més a més hem trobat un bar que pel modic preu de 1.800 pesos (AAAAAAAAAAAAAAHHHH!!!) ens hem pogut pendre una Coca Cola tot gaudint del sol i les vistes... A les 3 de la tarda però hem parat perquè la neu començava a estar pasteta del sol que li ha tocat tot el dia i les nostres cames ja estàven cansades. Així que hem tornat els equips i després de les 4 fotos de rigor, unes quantes corves i 12.000 pesos (AAAAAAAAAAAAAAAAAHHH) hem arribat un altre cop a Santiago!

I ara 5 dies comptats de feina  tinc a la Georgina aquí amb mi!! Quines ganes!!

Ànims als que comenceu de nou amb la rutina!!

Petons!

cambio de depto

Doncs si, després de 4 mesos i mig vivinc a ca la Lucy, fa un mes que vaig començar a buscar pis, un pas mes en la meva integració dins la vida xilena, i finalment vaig trobar un apartament al vell mig de Providència, al rovell de l'ou, on abans hi vivien 3 noies, dues germanes i una altra noia, doncs bé, una de les germanes ha marxat a treballar a... Barcelona (deu ser la única que troba feina!), i deixava el pis, total que finalment ens vam posar d'acord i aquí estic, escrivint-vos des de la meva nova habitació.

Les meves dos noves companyes (Valentina i Valeria) de pis són arquitectes, tenim les 3 la mateixa edat i les 3 treballem en construcció. La primera impressió (perquè no les coneixia de res, només del dia que vaig venir a veure l'apartament) és molt bona, vull dir que són dos noies molt dolces, avui ja m'han dit que aprofitant que dimecres és festa volien fer sopar de benvinguda dimecres, així que em tocarà cuinar una truita de patates i fer pa amb tomàquet!! L'apartament té tres habitacions, menjador, dos banys i una cuina força gran i molt acollidora, de fet l'apartament en general és molt acollidor trobo jo, la noia que ha marxat li agradàven molt les coses antigues i la decoració en general li dóna un aire vintage (que no vell) i glamurós a tot l'apartament! Jo tinc l'habitació més gran, me l'han donat amoblada i inclús amb alguna decoració, jo li he acabat de donar el meu toc (he penjat totes les fotos i el mapa mundi), i ara ja me la he fet meva! 

A part d'estar situat al costat de comerços i llocs d'oci tinc el bus que em porta cap a la feina al costat, el gospel a 5 min a peu i a 3 min el metro! Com us he dit... al rovell de l'ou!

Així que... benvinguts a la República Independent de Casa Meva! :)

En breu fotos de la resta del pis!

Renca la lleva

Sé que "molts" esteu esperant la crònica de la meva arribada avui a la obra així que no us faré esperar, però ho faré de manera esquemàtica:

06:00 sona el primer despertador

06:01 sona el segon despertador

06:03 sona el tercer despertador i m'aixeco :D

06:51 surto de casa

06:59 tinc sort que el bus 503 ha passat ràpid i arribo a estación Mapocho per agafar el segon bus

07:10 agafo la B20 direcció Población Miraflores

07:20 diviso el cartell del qual l'Eli em porta parlant dies "Renca la lleva" al més pur estil "Hollywood" enmig de la muntanya... un dia d'aquests li faig foto!

07:45 veig la fàbrica de Coca Cola on m'havien dit que m'havia de baixar, però com que no veig cap cartell de la meva obra no baixo, faig el mateix amb la parada següent, fins que al cap de dos parades d'on suposadament havia de baixar veig que la he liat i em baixo

07:50 truco a un company de la feina i em pregunta: ¿dónde tai Catalana? i jo contesto ¡Pucha Seba no lo sé! Diviso una de les grans vies (Americo Vespuccio) m'oriento i tiro del meu sentit comú. El company de feina em truca i em diu que em quedi a un lloc que em vé a buscar.

07:52 un cotxe toca el clàxon, és el meu nou jefe de l'obra em diu que pugi! El company de feina ens adelanta

07:55 arribo a l'obra i comença el dia....

Una hora per arribar a la cresta del mundo perdent-me i tot, no està malament, si és que es pot arribar a tot arreu en transport públic!

Us passo una foto pq us imagineu on està situada la nova obra, i un altre dia us explico les primeres impressions, perquè entre els nervis i el matinar estic KO!!

cambio de obra

Dejadme que haga esta entrada en castellano para que a quien va dirigido el post lo pueda leer y entender a la perfección (y no se piensen que solamente garabateo!)

Cuando uno empieza a trabajar recién salido de la universidad tiene dudas, está nervioso... y si esto ocurre en un país que no es el tuyo esto se acentúa. Además en mi caso, mi primer trabajo ha sido en obra, un mundo puramente de hombres y puramente machista, y más en Chile, país muy, muy pero que muy machista! 

He pasado dos meses en una obra situada en la estación de metro de San Joaquín, con un equipo de trabajo que me ha dado una acogida espectacular, no solo he aprendido mucho si no que me lo he pasado bien aprendiendo. Esto se lo debo en especial a todo el equipo de la obra pero en especial a Romina y Stephany, des de el primer día que congeniamos con las dos además que me han ayudado y han tenido mucha paciencia conmigo, tanto en lo que al idioma se refiere (han sido SUPER pacientes ;) ) como a mi inexperiéncia profesional. Son dos grandes ingenieras y ahora para mi amigas y compañeras (aunque sea solo de empresa). 

Romi y Stephy, ya os lo dije el otro día, pero os lo vuelvo a repetir gracias por todo, han sido tan solo dos meses, pero estos han sido muy intensos! Sé que os voy a extrañar mucho!

Y mañana empieza una nueva aventura en Renca, ya será toda una aventura conseguir llegar hasta allí, pero bueno, si he recorrido 12.000 km para conseguir trabajo no pasa nada por hacer unos cuantos más a diario para ir a trabajar en la cresta del mundo!

pagar el piso

Una de les costums xilenes de les quals em veuré afectada enb reu és la famosa "pagada de piso". La pagada de piso consisteix en que el treballador nou en una empresa es veu obligat a convidar a una sopar als companys de feina, obviament no a tots, però si als més propers incloent al jefe (normalment).

Buscant per internet he trobat aquesta descripció i normes al respecte de la pagada de piso:

Se dice que el término "pagar el piso" podría haber nacido en las localidades españolas de León y Zamora, ya que se acostumbraba a pedir dinero al forastero que cortejaba a una moza del pueblo por pisar el territorio ajeno.  Otros señalan que podría haber nacido en Italia, como una técnica extorsiva que le da el derecho a quien paga el piso a seguir trabajando tranquilo.... lo que sin duda tiene lógica, sobre todo en Italia...  en fin... como sea, trataremos de deshilvanar todas las posibles alternativas para servir de ayuda... ¿a quienes?... a los extorsionadores obviamente.
En muchos países esta frase tiene como significado que el trabajador recién contratado, "deberá" invitar a sus compañeros de trabajo con todos los gastos pagados a una "convivencia", también llamada en algunos países "comilona".

Condiciones de la "Convivencia":

Esta "convivencia" consiste en disfrutar un grato momento compartiendo un almuerzo, cena, merienda ó happy hour, la que se lleva a cabo por la sencilla razón de compartir y por supuesto de conocer (y por sobre todo extorsionar) al recién llegado, de ahí la importancia de realizarlo con el primer sueldo recibido, ya que mientras más tiempo pase el recién llegado podría adquirir más "derechos". 

A tener en cuenta (recomendaciones):

1. Podrá ser un almuerzo, pero idealmente durante un día no laboral, ya que si el día es laboral obligará a los comensales a tener que retornar al trabajo limitando el tiempo y el consumo etílico.
2. Podrá realizarse en un restaurante, sala de eventos, casa o cualquier lugar cómodo.

¿Quiénes Pagan el Piso?:

• Todo trabajador nuevo paga el piso.

¿Hay excepciones?:
Sí, podría haber excepciones (usar criterio)

• Excepción1: El estudiante en práctica podrá estar exento de pagar el piso, por su bajo ingreso, excepto si posteriormente a su práctica es contratado por la empresa.
• Excepción2: El que es contratado por un periodo corto de tiempo, siendo opcional.
• Excepción3: Si gana el mínimo... se debe ser conciente...

¿Cuándo se debe pagar el piso?

1. Con el primer o (máximo) el segundo sueldo recibido.
2. De preferencia un día viernes, o previo a día festivo.
3. Cuando pueda asistir la mayoría de los invitados.

¿Con quién se debe pagar el piso?

1. Con los colegas directos, entiéndase, jefe directo (se podría pensar que debería ser invitado siempre y cuando lo merezca... pero esta regla no debería incumplirse, el jefe directo, sea como sea... debe ser invitado), en esto hay que tener mucho cuidado, ya que al no invitar al jefe se corre el riesgo de que tarde o temprano (más temprano que tarde) él se entere que no fue invitado, lo que sin duda traería represalias. Ojo con eso.
2. Consejo: cuando los colegas directos son más de 10, estos podrían ser seleccionados para no superar esta cantidad... pero tarde o temprano los demás lo sabrán...
3. Los colegas invitados no pueden, bajo ningún concepto, llevar a la pagada de piso a su marido, esposa, amigo/a, amante o colegas de otras dependencias.

¿Qué pása si alguien se niega a pagar el piso? 
Este es un punto muy delicado, ya que aquel que no paga el piso está condenado a permanecer en su puesto de trabajo un tiempo limitado, ya que negarse implica que ya no trabajará tranquilo, pues ya no estaría protegido (era el sentido de la extorsión)... por otra parte hay un mito que está empíricamente comprobado, que dice que no pagar el piso... "TRAERÍA MALA SUERTE".

1. Pagar el piso se ha convertido en una obligación moral.
2. El jefe directo debe colaborar extorsionando...  perdón...incentivando al trabajador a pagar el piso.
3. Los colegas podrán, por el tiempo que deseen, burlarse de aquél que no pague el piso, léase... hacerle la vida imposible.... con todas sus letras...
4. Otras consecuencias (empíricamente comprobadas) de negarse a pagar el piso pueden ser:

• Que su novia/o, pareja, esposa, amante o marido le sea infiel con un colega de trabajo.
• Que jamás le suban el sueldo.
• No ser considerado en eventos varios organizados por sus colegas.
• Quedar expuesto a "accidentes" laborales, o algo que... "parezca un accidente".
• Odiosidades varias.

¿Se puede pagar el piso en conjunto con otro colega que también lo deba pagar?
Consejo: Solo si ganan el mínimo... de lo contrario, solo se debería aceptar esta alternativaen caso de que la pagada de piso sea un evento apoteósico.
¿Cuál es el monto mínimo que se puede gastar en una pagada de piso?
Depende del país, por ejemplo, en Chile, el monto mínimo no debería bajar de los 10 mil pesos por persona (20 US$).
¿Aquel que recibe dinero extra? ¿paga el piso?
Ese es un tema complicado de analizar, pero vamos con algunos ejemplos:
Aquel que trasladan de una región a otra: Es obligación que los colegas nuevos lo reciban con un almuerzo o Happy Hour sin costo para él. Este no tendría la obligación de pagar el piso, no obstante el resto de los compañeros de trabajo están en todo su derecho a extorsionarlo.
Aquel que recibe alguna indemnización: Moralmente debería invitar a sus colegas más cercanos, mínimo a un Happy Hour.
Aquel que le suben el sueldo: Moralmente debería pagar una ronda de tragos.
Aquel que jubila: No tiene obligación alguna, sin embargo los colegas deben obligatoriamente realizarle un evento de despedida

Total, que en breu em tocarà a mi junt amb uns altres companys de feina que han entrat a l'empresa fa poc! 

After work/Happy hour

El "after work" o "happy hour", és casi una cosa obligada quan ets jove, solter/a i a més a més vius a km i km de la teva familia... Així que amb la petita colònia catalano-xilena, a la mínima que podem ens escapem a fer un happy hour pels nostres barris. Normalment anem pel carrer Manuel Montt, que entre els carrers Providència i Yañez està ple de bars, restaurants i llocs de menjar ràpid, en concret per alguna raó que desconec, hem anat força sovint a un que es diu "Ramblas" (deu ser el nom!), on a part de la consumició, és obligat per llei menjar algo, i on els "terremotos" que van a 2 luques fins les 12 estan molt i molt bons! Al mateix carrer hi ha un mexicà (no recordo el nom), on fan un "combinat" per 6 persones de menjar mexicà també molt bo que regat amb un margarita fa que les penes passin ràpid!

Avui, després de la feina, he quedat amb l'Eli i en Pablo i hem anat al "Xampanyet" (us ho juro), a pendre un parell de rolls de suchi i un pisco sour. Aquesta setmana que estic sola sense la Lucy, ha coincidit amb una setmana amb de feina horrorosa i realment tenia ganes de desconectar una mica. Així que el after work/happy hour ha fet el seu efecte!

cap de setmana llarg

Aquest cap de setmana, havíem d'anar d'excursió a Mendoza a veure el Xavi, però per por de quedar-nos aïllats a Argentina per culpa del temps i per voler estalviar diners per la meva futura independització, finalment m'he quedat a Santiago. Animal ens veurem ben aviat! :)

Divendres vam sortir amb l'Anna i uns companys de la seva feina per Bellavista, era la tercera vegada que intentàvem entrar a un bar/discoteca que es diu Constitución, l'entrada era de 4 luques (6 euros aprox) sense consumició, no és barat però és el preu estàndard que es paga per la zona. Tot i que vaig començar la nit badallant i morint-me de son a certa hora de la matinada em vaig espavilar i vaig acabar tornant a casa ben de matinada! Dissabte era casi un cadàver, la veritat és que he estat plegant tard tota la setmana de la feina i el cap de setmana anterior entre els assaigs i els concerts de gospel amb prou feines vaig descansar, així que divendres vaig fer un sobre-esforç que vaig pagar dormint gairebé tot el dissabte! I dic gairebé perquè pel matí vaig anar a veure un apartament per Providencia que no em va agradar :(

I avui diumenge hem quedat amb l'Eli, l'Anna i la Lyn per pujar al Cerro San Cristóbal i menjar un lomo a lo pobre al restaurant Divertimento Chileno un restaurant als peus del cerro. El cerro estava ple de gent, corrents, en bici, d'excursió, fent pic-nic... a més a més per estar a l'hivern feia una caloreta molt agradable! El lomo a lo pobre ha complert les expectatives (només cal que veieu la foto), i per intentar cremar les calories no cremades pel matí hem anat fins a Bellavista per visitar la Chascona, la casa de Pablo Neruda, però al ser un cap de setmana llarg i com que els nens estan de vacances quan hi hem arribat les entrades estàven esgotades, total que deixem la Chascona per més endevant! Finalment hem caminat fins a Plaza de Armas y la Moneda y hem descobert que a sota del palau de la moneda hi ha un centre cultural força interessant, però que hem decidit deixar per un altre dia ja que amb la caminada que estàvem fetes caldo!

I demà dia festiu, aprofitaré per omplir la nevera ja que la Lucy ha marxat a Pucón una setmana i ja que no treballo podré parlar amb la familia a una hora decent!

una experiencia religiosa

Diumenge passat vaig tenir dos concerts de gospel com a punt final del projecte "Cantar llena el alma". En conseqüència, previament dimecres, dijous i dissabte vaig tenir assaig, així que podríem dir que la setmana passada vaig tenir una setmana plena de gospel.

Ja ho havia comentat alguna vegada, però al grup de gospel sempre m'ha donat la sensació de que hi havia molta gent religiosa practicant, o com a mínim molt pel poc practicant que sóc jo... doncs bé aquests dies ho he pogut corroborar, hi ha molts practicants, però no només catòlics si no que també n'hi ha de luterans o evangèlics, vaja un mix força curiós! 

Els assaigs de dimecres i dijous no van tenir res fora del normal, però dissabte, el primer que vam fer al reunir-nos va ser "orar", resar un pare nostre i després cantar... Diumenge era el dia clau, primver vam assajar i escalfar la veu al carrer ja que hi havia una altra missa a l'esglèsia i féiem més merder del normal, el primer concert era a una esglèsia luterana i durant la missa de les 12:00, per sort ja havia avisat als meus amics de manera que quan arribèssin no s'espantèssin i sortìssin corrents...  El concert crec que va estar prou bé, pel meu gust alguna part de lectures o propaganda una mica llarga però bueno com a "cantant" del cor de gospel la veritat és que ho vaig gaudir força! Després d'allà els 35 cantants ens vam distribuiïr en cotxes per anar fins al centre de "los Almendros" on feiem el segon concert.

Aprofitant que era diumenge cadascú va portar algo per dinar i vam fer un dinar de germanor amb tot el cor. Després de dinar vam fer una activitat on ens havíem de juntar en grups de 4 persones i per torns explicar a què ens dedicàvem quan no estàvem a gospel. Va ser una activitat realment força interessant, en el meu grup hi havia 5 persones de les quals vaig descobrir a 3 que tampoc són molt practicants cosa que em va fer sentir una mica menys hipòcrita dins de tot aquell grup de gent. Abans del concert de la tarda vam tenir una mica de temps lliure i vaig tenir l'oportunitat de conèixer una mica millor a la gent amb la que he compartit els últims 3 mesos els assajos.

El segon concert va ser més familiar, i un cop més m'ho vaig passar molt i molt bé, les cançons no són gaire complicades i són molt basades en déu diu allò, fa això altre i sóc creient, però el GOSPEL (god spell = palabra de déu) ja és això, i la música tot i que senzilla  s'enganxa, i si no que li diguin al Pablo i al Mariano que porten 3 dies cantant Amazing love, Amazing love... El comput total de "pare nostres" que vaig escoltar durant tot el dia puja fins a 4, així que crec que estic beneïda per unes setmanes!

Quan va acabar el diumenge, realment estava molt contenta, va ser un dia diferent però em vaig sentir molt acompanyada en tot moment, tant pels amics que em van venir a veure com pel grup de gent del cor, hi ha gent de tot tipus com en tots els grups de gent, però els que he tingut l'oportunitat de conèixer una mica millor són gent molt oberta, cadascú amb les seves creences però amb molt respecte d'un per l'altre i amb ganes de saber sobre un, de la meva nova vida a Chile i el que he deixat a Barcelona...

En arribar a casa estava feta caldo dels nervis del concert, de conèixer gent nova i feliç pels concerts, des les vivències i de les persones que vaig tenir l'oportunitat de conèixer millor. La pròxima activitat del gospel és l'últim cap de setmana de juliol que hi ha 3 tallers durant el dissabte de cant coral, solista i direcció, fins llavors descansem d'assajos per agafar forces per a un nou projecte!

Us deixo algunes fotografies del dia en general, no us espanteu per les creus o la meva imatge de Maria Magdalena!

Gràcies als que vau venir i vau aguantar tot el tostón! :)

els asados

Un es pensa que un asado és una barbacoa normal i corrent, i més si no has provat un asado... jo he tingut la sort i el privilegi d'assistir agluns asados catalano-argentins de la mà d'en Xavi i d'uns Uruguayos amics d'uns amics dels meus pares, tots dos molt diferents pel que fa a carn i gustos però tots dos tenen en comú de que tenen tot una tradició i manera de fer!

Doncs bé, aquí Xile també hi ha tradició, i això ho he après principalment gràcies al Mariano i ho he corroborat gràcies al Edgardo (tots dos Xilens) el marit de la Júlia. Amb tots dos he pogut gaudir de respectius rituals. En el cas de Xile, l'asado comença amb el "choripan". El choripan es un troç de choriço xilè en una marraqueta i amanit amb una mica de pebre. Marraqueta, pebre?! Si, la marraqueta és un tipus de pa que es troba als supermercats xilens, i el pebre és una salsa que porta ceba, tomàquet, ají oli i sal... La combinació de les tres coses és espectacular, us ho dic en serio! L'Eli deia l'altre dia que és la seva part preferida de l'asado, jo encara ho estic decidint, perquè després del choripan vé el troç de carn, que ara mateix no recordo quina part exacte de la vaca acostumem a comprar (crec que és el llom però no n'estic segura) però queda cruixent per fora i tendreta i vermelleta per dins, i si a més a més ho combines amb esbergínia, ceba i pebrot.... enfi, paro perquè m'està agafant gana i mira que acabo de sopar!

 el choripan

l'asado

Així que ja sabeu, si veniu a Xile reclameu el vostre asadito!!
Per cert, obviament tot això va acompanyat de les varietats que volgueu de beguda, pisco sour, michelada, cervesa, piscola, vi, aigua (??)... i el que toqui!

Olmué, Parque Nacional de la Campana

I divendres per fi va arribar el cap de setmana de tres dies! Com que tots sortim a unes hores intempestives de les nostres respectives feines vam decidir marxar dissabte. Així que dissabte a les 10h sortiem de Santiago part de la colònia Catalano-Xilena (Mariano, Pablo, Eli, Romina i jo). El destí aquest cop era el "Parque Nacional de la Campana" a uns 150 Km de Santiago, és a dir, que per lo llarg que és aquest país a prop de Santiago.

Divendres va estar plovent a bots i barrals, així que les perspectives de temps pel cap de setmana no eren gaire bones, de totes maneres les ganes de marxar de la ciutat feien que el temps no ens importés! Vam agafar la Ruta 5 cap al nord i ens vam desviar a "Til-Til" vam pujar i baixar una muntanya fins a arribar a la Vall d'Olmué. Pel camí hi ha tot de paradetes on es venen fruites i verdures així que pel módic preu de 6 euros (aprox.) vam omplir el cotxe de paltes (aguacates), cebes, tomàquets, llimones i esbergínies. Vam creuar Olmué per arribar a Cabañas Don Matías, mmmm les definiríem com a "rústiques", però prou acollidores i a més a més tenien el material necessari per poder fer un asado, així que... tots contents! Vam dedicar el matí migdia a passejar i dinar per Olmué i comprar provisions per "sobreviure" el cap de setmana! El dissabte va acabar tranquil a la cabaña jugant a cartes fins a altes hores!

Diumenge era el dia de visitar el Parc Nacional de La Campana, el temps com era previst no acompañaba gens, però vam decidir fer una excursioneta igualment, així que uns més ben calçats que altres vam fer el camí de l'Andinista pel parc, que en teoría arriba al cim, però en aquesta època de l'any només pots arribar fins a una mina, el caminet és complicadet més que res perquè puge uns 1500 metres en 7 km, així que bàsicament puges tota l'estona! A més a més com que havia estat plovent els dos dies anteriors estava tot enfangat, fet que feia més emocionant l'excursió intentant evitar possibles caigudes! El parc és molt maco, i quan els núvols marxen les vistes són espectaculars. El curiós és que a primera vista el tipus de vegetació recorda a un bosc atlàntic (a excepció pels cactus), suposo que no sé apreciar els detalls que facin que no ho sigui! Després de 4 hores ja en vam tenir prou i vam tornar cap a la cabana a veure el partit de la sel·lecció (si ho reconec, vam veure la segona part) i fer el famós asadito!

Avui dilluns, que era festa a Chile hem  mandrejat una mica i despés hem visitat un parell de esglèsies que ens havíen recomanat pel camí de tornada a Santiago, de les esglèsies, poca cosa a dir, la veritat, molt més espectacular les vistes de la vall i més avui que ha sortit el sol!! Hem parat a un lloc de carretera a dinar un parell d'empanades i cap a Santiago falta gent!

normalitzar la llunyania

Fa 9 dies que no escric... i avui he rebut un mail recordatori de la iaia Fina! La veritat és que ni estic absorbida per la feina, ni estic malalta ni estic massa cansada per no escriure... però per uns dies he estat vivint en la rutina (feina, gospel, gimnàs, birra per aquí, birra per allà), i ho he deixat estar una mica!

Ahir llegia el bloc d'en Xavi, ell està a Mendoza a "només" 400 km de Santiago, i fa just un mes que va arribar a Argentina amb una feina d'enginyer sota el braç, certament des de que ell està allà, que em sento una mica menys "sola" en aquesta banda del planeta (ho poso entre parèntesis, pq no és que em senti sola, si no que em sento una mica sola al respecte del que tenia a bcn... aix què complicat!), ell fa un mes i jo ja fa 3 i mig! Durant el mes de juliol hi ha 2 caps de setmana de 3 dies, i amb la colònia catalano-xilena farem una excursió al parc natural de "la Campana" i una altra (si el temps ens permet creuar els Andes) a Mendoza a veure el Xavi! :) Així que entre una cosa i una altra el mes de juliol passarà ràpid!

Us he de confessar que això de passar aquests mesos amb fred es fa raro, dissabte passat vam intentar celebrar Sant Joan, però entre una cosa i una altra al final ho vam deixar amb un asado veient l'Eurocopa (si, ho confesso vaig veure el partit d'eJpaÑa) a casa l'Anna i l'Omar, bé un asado que es va allargar a pendre dos terremotos per Manuel Montt... vaja, que de Sant Joan res de res!

Però vaja, tot i les rareses de viure els mesos d'estiu de l'hemisferi nord amb fred com us he dit començo a tenir una rutina i a normalitzar certes coses de la vida quotidiana. Hi ha coses com les que us comentava a fa dos posts sobre el transport públic que em segueixen posant nervioseta, però n'hi ha d'altres com anar a pendre algo a Manuel Montt, veure una sèrie xilena "Soltera otra vez", o afegir poh o pucha al meu vocabulari fan que intenti normalitzar la llunyania. Tot i que en el moment que baixo la guardia i penso que estic molt integrada m'agafa un atac d'enyorança... però bueno, en dos mesos tindré visita familiar de barcelona (tot i que no completa :( ) i això m'alegra els dies tristos!

I fins aquí el post d'avui, que és tard i demà sona el despertador aviat... prometo no trigar 9 dies en tornar a escriure!

petó.si petó.no ?

A Espanya es donen 2 petons com a acte de salutació entre amics i/o parents, o com a mínim entre gent que hi tens una certa relació. A Xile no són dos, si no que és un de sól i a l'esquerra, cosa que crea confusió quan arribes al país i ningú t'ha avisat previament... però vaja, és cosa d'acostumar-se! 

El que si que crea una vertadera confusió és en les situacions que es dónen petons, jo m'he trobat en entrevistes de feina en que fas un petó a la persona que t'entrevista (i no només en una si no en varies), però el més curiós és a la feina, les meves companyes em dónen un petó cada matí i un altre per la tarda abans de marxar cap a casa, i això certament em té una mica desconcertada... La veritat és que a mi em sembla una mica una pérdua de temps, digueu-me ranciota, i de vegades segur que quedo com l'antipàtica catalana que no dóna un petó per saludar, però és que tantes mostres d'afecte a la feina em semblen massa... A més a més en el meu cas a l'obra no sé quin és el nivell de la jerarquia establerta a partir del qual s'ha de donar petó (perquè he descobert que per sort no he de repartir petons a les 100 persones (la majoria homes) que treballen a l'obra),  total que vaig una mica perduda, i el que faig és esperar aviam si l'altra persona fa algun lleuger moviment cap endevant per saber si toca o no toca fer petó...

Per cert, sobre el post anterior, que ningú es posi a plorar encara, que no era una declaració d'intencions, només coses que em passen pel cap!

Doncs si, ja fa 3 mesos que vaig arribar a Xile, casi res... Divendres vaig sopar amb l'Anna i l'Omar i parlàvem de quant de temps ens quedaríem aquí: un, dos, tres... cinc, deu anys? (mama, no t'espantis) La resposta, no la sé, quin serà el moment de tornar a Barcelona? Tornarem en algun moment a Barcelona o com a nòmades ens anirem movent d'un lloc a l'altre segons on ens porti la feina? I quan serà el moment de tornar? Quan Espanya es refaci de la crisi? Llavors si que hi haurà un lloc per nosaltres? Quantes preguntes! La meva generació crec que som una generació que s'adapta a les característiques del moment, adaptar-se o morir, així que ja anirem veient com va la cosa.

Si a mi em preguntes ara mateix la meva resposta és que jo vull tornar a Barcelona(veus mama, ara mateix no has de patir ;) ), no sé si d'aquí dos anys, d'aquí tres o quatre, però el fet és que ara mateix en el meu cap tinc la idea que vull tornar en algun moment*, de totes maneres no pots viure planejant o pensant en el futur perquè llavors no pots viure el present! A més a més en el meu cas em trobo en una situació d'adaptació total al medi, just fa un mes que vaig començar a treballar, tinc una familia adoptiva i amics, em començo a moure per Santiago amb certa "fluidesa" i entenc i parlo part de la "jerga" xilena, vaja estic construint una nova vida en aquesta ciutat, però tot i l'adaptació que estic fent, el que he deixat a Barcelona em segueix tirant!

Aquest cap de setmana ha estat un pas més en aquest procès d'adaptació al medi,  un cap de setmana tranquil, rodejada de familia i amics... divendres com porta sent costum durant els últims 3 divendres, vaig sopar amb l'Omar i l'Anna, i dissabte després de parlar per Skype amb la familia vaig dinar a casa l'Anna amb part de la colònia catalano-xilena i uns amics xilens i per la nit després de pendre un parell de terremotos a Manuel Montt vam acabar ballant a la discoteca "Gran Central" al barri de Providència. I avui després de dormir i dormir hem anat amb la Lucy a casa dels Melendecitos on hem passat un diumenge tranquilet de dinar, sofà, peli i manta, que amb el dia de pluja i fred que feia, realment no venia de gust fer res més! 

 

*espero no haver de menjar-me les meves paraules en algun moment del futur...

transport públic I

Santiago de Chile és una ciutat amb una superfície de 641,4 km2 i té una població de 5,5 milions d'habitants que comptant l'àrea metropolitant (AM) la quantitat puja a 6,5 milions. Perquè us en feu una idea, a CHile hi ha uns 15 milions de persones (i pujant amb la vinguda de tants ejpañolitos) i la meitat viu a Santiago! Dins de la AM hi ha 32 barris (o comunes com en diuen aquí). D'aquestes 32 comunas només n'hi ha 10 a les quals hi arriba el metro.

Per tant, quedeu-vos amb aquestes dues dades:

- 10 barris dels 32 als quals hi arriba el metro

- 6,5 millions de persones movent-se a diari per anar a treballar, estudiar...

Jo actualment visc a Providència, a prop del metro de Salvador (línia vermella) i ara mateix treballo a San Joaquín (linia verda), de fet tinc sort de que en 25 min em planto de la porta de casa a la porta de la obra i en metro! I de fet també tinc sort de que el meu moviment és en contra de la marea, vull dir que de normal la gran massa treballa o pel centre, "Las Condes" o per Providència, ja que és on es troba el "Sanhattan" (el centre comercial/financer de la ciutat). Així que jo tinc la sort d'anar en contra la massa, ja que jo vaig del centre cap a la periferia! Espera... sort?! Mireu, jo surto de casa cada dia a les 7:30 i a les 7:40 em planto a Baquedano per anar cap a San Joaquín, Baquedano és una estació de metro d'intercanvi de la línia verda que vé de la perifèria a la vermella que recorre el centre, Las Condes i Providencia, per tant és una estació gran i important, tot i així els enginyers que la van dissenyar es van quedar curts en el dimensionament de l'estació. Us recordo que al dia es mouen uns 6,5 milions de persones per la ciutat, per tant en estacions com la de Baquedano és ESPECTACULAR el moviment de gent que hi ha a les hores punta (matí i tarda), i jo, que vaig en contra la marea en pateixo les conseqüències, hi ha hagut dies en que  m'he hagut d'esperar 5 min de rellotge a que pugès la gent de l'andana per jo poder baixar, i mira que en teoria hi ha unes escales només per baixar i d'altres per només pujar... tot i així les andanes s'omplen tant que la gent va per on pot! Una altra conseqüència del mal dimensionament són les cues que es creen per pagar o comprar el bitllet/carregar la targeta en hora punta en estacions de molta afluència, ahir no vaig poder fer-ne una foto a l'estació de Manuel Montt ja que no tenia espai per treure el móbil!

Deixant de banda el dimensionament de les estacions els metros van A TOPE, en el meu cas tinc sort (sí, sóc una suertuda!) ja que tot i no poder seure, com a mínim puc respirar i no he d'empènyer a ningú per entrar a dins del vagó! Però per baixar del vagó els xilens (i molts barcelonins) encara no han entès el "DEJEN BAJAR ANTES DE SUBIR", i us confesso, que això em posa molt i molt nervioseta! Una altra característica dels xilens, és que si hi ha molta gent a l'andana esperant per pujar al vagó no hi ha una cua ordenada no, és la ley del más fuerte!

Però hi ha coses bones com que en línies molt llargues i amb moltes parades com la verda i la blava els metros fan dos rutes, la verda i la vermella, i una para en unes estacions i una altra en unes altres, d'aquesta manera fa que per exemple el meu trajecte que és de unes 9 parades en comptes de fer-ho en 20 minuts només en trigui 10! També us he de dir que tinc la sort que la meva ruta cap a la feina tinc unes vistes dels Andes espectaculars i més ara que estan nevats!

Bé, i això del metro, quan em toqui anar sovint cap a la perifèria ja tornaré a fer un altre post al respecte, perquè segur que serà tota una altra aventura....


*Habitants de Xile, si veieu alguna dada que no és correcte feu-m'ho saber please!!

aaaaahhh!!

Una setmana i 3 dies treballant i aviat també farà 3 mesos que he arribat aquí! La veritat és que aquests dies surto de la feina i entre el gospel, el gimnàs i voler tenir vida social arribo casa tard i amb ganes ansioses d'agafar el llit!! Suposo que em costarà uns dies agafar el ritme! Però "estoy en ello!"

Realment avui volia fer un post sobre el transport públic, si algun cop ja us en he parlat del transport públic de Santiago però volia fer un post més extens, ja que agafar el transport públic en hora punta cada dia és tota una aventura i més ara que fa fred i plou!! Però estimats lectors (no en tinc tants però els pocs que tinc de molt bona qualitat) avui no serà el dia que us faci aquest post sobre el trasnport públic, perquè com no, he aribat tard a casa del gimnàs i al arribar teníem visita (la Lucy, la seva cunyad Nancy i la filla de la Nancy la Gaba) total que entre sopar i xerrar s'han fet les tantes i és hora d'anar a dormir!

Us deixo una fotografia de fa una setmana de les vistes a la porta de la oficina tècnica de la obra on estic treballant.

Idioma v.1

A Xile, en teoria, es parla l'espanyol, però fins que no arribes aquí i et poses a parlar no te n'adones de la crua realitat, aquí a Xile es parlar el chileno (que pronunciat seria algo així com  shileno). En el meu cas ja tenia certa aventatge ja que al tenir familia xilena ja sabia una mica de què anava la cosa, de totes maneres l'adaptació al medi ha estat dura!

Característiques de l'idioma

1. parlen molt ràpid (i que  ho digui jo ja té nassos), i perquè parlen tant ràpid? Doncs perquè es mengen la meitat de les lletres de les paraules, passen per sobre d'elles de puntentes sense que els hi importi si hi ha una s, una r o una h... 

2. les c's, z's, s's TOTES, absolutament TOTES es prouncien com a S

3. Hi ha una conjugació verbal, que no sé ben bé quina és, que acaba sempre amb i, ex: "querí salir?" "que hací?", jo tinc la meva teoria: per exemple, querí vé de menjar-se la s i la e de querEiS, al menjar-se lletres el temps verbal queda en "querí"

4. un dels verbs més utilitzat és el "cachar", que seria com entendre, en una mateixa frase poden dir "cachai?" unes 3 vegades

5. webon (pronunciat weon) i tots els seus derivats "weá", "weear", "weeses" seria el nucli principal de totes les seves frases junt amb el cachar, les frases queden algo així com: "cachai weon?"

6. "poh" és una coletilla que he de confessar que se m'ha enganxat, tota frase la pots acabar amb poh, crec que no té equivalent ni en català ni en castellà...

He de dir, que he modificat una mica el meu "castellà" per poder integrar-me millor  en la cultura xilena, una miqueta només, l'únic problema és que hi ha algunes paraules en català que les he axilenat (com ara demorar-se (pronunciat amb accent català!))

Per acabar us deixo un vídeo que fa referència a les diferents variants del español a tot el món, és força divertit! També us deixo un petit glossari xilè-català

Vocabulari bàsic per sobreviure

polera = jersei

chaleco = jaqueta

lápiz = bolígraf

lápiz pasta = boli bic

arrendar = llogar

demorarse = trigar en fer alguna cosa

"al tiro" = en teoria significa de seguida, però a la pràctica....

harto = molt

webon (pronunciat weon) = "tio"

cachai = "ho entens" 

poto = cul

floj@ = persona mandroa

lezear/lezeras = no fer res

gallo = noi

minha = noia (normalment en sentit de noia maca)

departamento = pis

piso = tamburet

plata = diners

cartera = bolso

bombilla = canyeta per beure

guagua = nen petit/fill

guata = panxa

micro = autobús

colectico = taxi-bus

pucha/chucha = seria equivalent a l'expressió "merda!"

"cresta del mundo" = quan algo està molt lluny

almorzar = dinar

comer = cenar
yah = vale

     - menjar

choclos = blat de moro

porotos = mongetes

palta = advocat

zapallo = carbassa

zapallo italiano = carbasso

durazno = prèssec

frutilla = maduixa (una vegada vaig demanar una fresilla, que venia a ser la combinació de fresa + frutilla... el cambrer em va mirar com si li estiguès prenent el pel)
chela = cervesa

chicha = seria com un mosto però amb alcohol

jugo = suc

Ya poh, cachai weon?

Demà farà una setmana que he començat a treballar, i “deuni” la setmaneta que porto… les hores laborals per setmana a Xile són 45, dividit entre 5 dies surten a 9 hores diàries, però si treballes en obra la jornada laboral es fa infinita (entrant a les 8  i sortint a les…XXh), però bueno és el que he triat i ara a “apechugar con ello”. La veritat és que aquesta primera setmana bàsicament he estat observant i escoltant, en primer lloc perquè em dona la sensació que no tinc ni idea de res, i en segon lloc perquè només entendre el que diuen els xilens a l’obra és força complicat!!

L’idioma xilè a l’obra es resumeix en 3 paraules “weon”, “cachai” i “poh”, a partir d’aquí li col·loques algun tecnicisme enmig com “enfierrador”, hormigón, losa, pilar , viejo o viga… i amb això ja ho tindríem tot!! Els viejos o viejitos serién els peons, i ells són els que tenen la paella pel mànec, ja que hi ha tanta construcció a Xile ara mateix que se’ls rifen a les diferents obres, el que més em diverteix d’ells és quan em veuen i em diuen “Buenos días jefa, como està?” jeje… Jo estic a Oficina Tècnica, (OT) i com us he dit ara per ara bàsicament he escoltat i observat de què va el tema ja que no tinc ordinador… A la OT som 4 noies (si, si, curiós al món de la construcció a XIle), totes molt maques i amb molta paciència (per sort per mi). Després hi ha tota una llista de gent de la qual us aniré parlant de mica en mica…

Com mus he dit els horaris són bastant infernals, però per ara m’he posat com a “condició” que tot i sortir tard he d’intentar fer alguna cosa després de la feina (o de la pega com diuen aquí), ja sigui anar al gimnàs, a gospel o a fer un margarita per Manuel Montt. Ara aquesta “autocondició” implica arribar tard a casa i com que el meu cos encara no està acostumat al nou ritme de feina, us confesso que a les 11:30 de la nit ja ronco, de fet no tinc temps ni de veure la Riera! Enfi, tot serà acostumar-se!

De fet, ja són les 23:24... i ja se’m comencen a tancar els ulls, així que...

Bona nit!!