diumenge, 17 de juny de 2012

Doncs si, ja fa 3 mesos que vaig arribar a Xile, casi res... Divendres vaig sopar amb l'Anna i l'Omar i parlàvem de quant de temps ens quedaríem aquí: un, dos, tres... cinc, deu anys? (mama, no t'espantis) La resposta, no la sé, quin serà el moment de tornar a Barcelona? Tornarem en algun moment a Barcelona o com a nòmades ens anirem movent d'un lloc a l'altre segons on ens porti la feina? I quan serà el moment de tornar? Quan Espanya es refaci de la crisi? Llavors si que hi haurà un lloc per nosaltres? Quantes preguntes! La meva generació crec que som una generació que s'adapta a les característiques del moment, adaptar-se o morir, així que ja anirem veient com va la cosa.

Si a mi em preguntes ara mateix la meva resposta és que jo vull tornar a Barcelona(veus mama, ara mateix no has de patir ;) ), no sé si d'aquí dos anys, d'aquí tres o quatre, però el fet és que ara mateix en el meu cap tinc la idea que vull tornar en algun moment*, de totes maneres no pots viure planejant o pensant en el futur perquè llavors no pots viure el present! A més a més en el meu cas em trobo en una situació d'adaptació total al medi, just fa un mes que vaig començar a treballar, tinc una familia adoptiva i amics, em començo a moure per Santiago amb certa "fluidesa" i entenc i parlo part de la "jerga" xilena, vaja estic construint una nova vida en aquesta ciutat, però tot i l'adaptació que estic fent, el que he deixat a Barcelona em segueix tirant!

Aquest cap de setmana ha estat un pas més en aquest procès d'adaptació al medi,  un cap de setmana tranquil, rodejada de familia i amics... divendres com porta sent costum durant els últims 3 divendres, vaig sopar amb l'Omar i l'Anna, i dissabte després de parlar per Skype amb la familia vaig dinar a casa l'Anna amb part de la colònia catalano-xilena i uns amics xilens i per la nit després de pendre un parell de terremotos a Manuel Montt vam acabar ballant a la discoteca "Gran Central" al barri de Providència. I avui després de dormir i dormir hem anat amb la Lucy a casa dels Melendecitos on hem passat un diumenge tranquilet de dinar, sofà, peli i manta, que amb el dia de pluja i fred que feia, realment no venia de gust fer res més! 
 


*espero no haver de menjar-me les meves paraules en algun moment del futur...

4 comentaris:

  1. Uf Carla, llegir això a primera hora del matí i dilluns... he començat el dia plorant...
    No passa res.. ja saps que soc molt i molt ploranera,... Un petó. Neus

    ResponElimina
  2. Carla la verdadera intel·ligència ens fa adaptar-nos en cada moment al que ens toca viure.

    Ets intel·ligentíssima!

    Neus, no plorisssssssssssssssssssss

    ResponElimina
  3. Anònim: C arla no ens ho pìntis tan negra, perque acabaré plorant jo també.Aixó de tornar d`aqui l0 anys ni o somiis, perque, en primer lloc jo ja no hi seré i si trigas tant, pensa que et vindrem a buscar, encara que sigui en un avió atrotinat.Animo i endevant. Pensa que ni deu haver molts que voldrien estar al teu lloc. Molts petón de la YAYA FINA

    ResponElimina
  4. Alaaaaaaaaa... Un parell d'anys per agafar bona experiència i aleshores a enviar Currículums per Espanya-Europa com una "possessa". Vols que et miri aquí a Palermo?? Tard o d'hora hauran de fer alguna carretereta per Sicília... I Vueling vola dos cops per setmana directe a Barcelona per 100 euros anar i tornar... Petoneets!
    Tiettuchi

    ResponElimina