normalitzar la llunyania

Fa 9 dies que no escric... i avui he rebut un mail recordatori de la iaia Fina! La veritat és que ni estic absorbida per la feina, ni estic malalta ni estic massa cansada per no escriure... però per uns dies he estat vivint en la rutina (feina, gospel, gimnàs, birra per aquí, birra per allà), i ho he deixat estar una mica!

Ahir llegia el bloc d'en Xavi, ell està a Mendoza a "només" 400 km de Santiago, i fa just un mes que va arribar a Argentina amb una feina d'enginyer sota el braç, certament des de que ell està allà, que em sento una mica menys "sola" en aquesta banda del planeta (ho poso entre parèntesis, pq no és que em senti sola, si no que em sento una mica sola al respecte del que tenia a bcn... aix què complicat!), ell fa un mes i jo ja fa 3 i mig! Durant el mes de juliol hi ha 2 caps de setmana de 3 dies, i amb la colònia catalano-xilena farem una excursió al parc natural de "la Campana" i una altra (si el temps ens permet creuar els Andes) a Mendoza a veure el Xavi! :) Així que entre una cosa i una altra el mes de juliol passarà ràpid!

Us he de confessar que això de passar aquests mesos amb fred es fa raro, dissabte passat vam intentar celebrar Sant Joan, però entre una cosa i una altra al final ho vam deixar amb un asado veient l'Eurocopa (si, ho confesso vaig veure el partit d'eJpaÑa) a casa l'Anna i l'Omar, bé un asado que es va allargar a pendre dos terremotos per Manuel Montt... vaja, que de Sant Joan res de res!

Però vaja, tot i les rareses de viure els mesos d'estiu de l'hemisferi nord amb fred com us he dit començo a tenir una rutina i a normalitzar certes coses de la vida quotidiana. Hi ha coses com les que us comentava a fa dos posts sobre el transport públic que em segueixen posant nervioseta, però n'hi ha d'altres com anar a pendre algo a Manuel Montt, veure una sèrie xilena "Soltera otra vez", o afegir poh o pucha al meu vocabulari fan que intenti normalitzar la llunyania. Tot i que en el moment que baixo la guardia i penso que estic molt integrada m'agafa un atac d'enyorança... però bueno, en dos mesos tindré visita familiar de barcelona (tot i que no completa :( ) i això m'alegra els dies tristos!

I fins aquí el post d'avui, que és tard i demà sona el despertador aviat... prometo no trigar 9 dies en tornar a escriure!