diumenge, 23 de setembre del 2012

Petit parèntesis...

Ja fa 15 dies que va arribar ma germana a Santiago i fa una setmana que va arribar ma mare, i avui han marxat totes dues. Han estat dues setmanes genials, perquè negar-ho, extranyes i cansades perquè tenir-les aquí i haver de treballar a part de que em semblava que estava perdent temps al costat d'elles, conciliar feina i fer coses lúdiques ha estat cansat, però qualsevol esforç ha estat més que recompensat.

Realment m'he sentit afortunada de tenir l'oportunitat d'ensenar la meva nova vida, de la gent que em rodejo i de poder descobrir una part del nord de Xile. Tot i que ha faltat el papa... però bueno no es pot tenir tot i en tres mesos em planto a Barcelona a veure a tota la familia :)

No us negaré que ara mateix estic trista, perquè realment és una merda no poder fer el que estic fent aquí a Xile, a la meva ciutat i rodejada de la meva gent. Però tot són fases i èpoques en aquesta vida, just ara fa 4 anys que marxava a Praga a estudiar per un any, aquell any em va obrir la ment i vaig conèixer gent que m'ha canviat la vida. Ara fa 6 mesos que vaig marxar de Barcelona a establir-me a Santiago i l'experiència està sent més que enriquidora i he conegut persones que m'estan aportant molt i em fan sentir molt estimada. Les vida dona moltes voltes, ja n'he donat alguna, i les que queden per donar...

I demà tornem a la "normalitat" després d'aquest petit parèntesis familiar i dieciochero.


Petons i abraçades familia! :)



3 comentaris:

  1. HOLA cARLA:Annònim
    No saps com m`hauria agradat participar dàquesta visitA a Xile i estar amb tots vosaltres i donar-te mil ab raçades i petóns tots el que t'auria donat aquí durant aquests sis mesos. He reb ut moltes fotografies i m'ha agradat molt la germanor que hi ha entre tots contant amb la familia xilena. Espero que aixó continui igual fins que un dia et despedeixis de aquest xile que t'ha rebut tan be. Avui per fi ja he sentit la veu de la teva mare per teléfon, perque aquests dies se m'han fet llarguiiiiisims. El Mano i en Pablo que han dinat a casa, han anat a veure-las, jo no he pogut anar per les ventatjes de tenir 81 anys dons ja l'ascensor espatllat i ja no puc pujar i baixar a peu com feia ara fa un any aproximadament. que hi farem, la vida porta aquestes conseqüencies. Un petonás ben fort i escriu sovint. IAIA FINA.

    ResponElimina
  2. Voltes més voltes....
    titi, està clar; la família...és la família!!
    Però aquests 6 mesos d'experiència a Xile valen més que 10 anys aquí de rutina. I la de temps que has guanyat?? No ho veus?? És una sort q hagis marxat, hombreee!!! (sempre q tornis, eeehhh??? :p)

    ResponElimina
  3. I tant que la vida dona voltes, moltes, tantes que en una d'aquestes tornaràs a casa per treballar. Mentrestant, a gaudir d'unes fantàstiques experiències amb gent diferent, costums diferents, cultures diferents, que et faran créixer moooooolt... Petonets dolços 😍😍😘😘😘 quines ganes de sentir-te aquest "deje" shilensis que m'han dit que tens...

    Tiettuchi

    ResponElimina